Després de setmanes de bloqueig per part de l’administració nord-americana, el passat 23 de novembre es va autoritzar iniciar la transició presidencial als Estats Units. Els resultats definitius dels recomptes manuals als estats de Pennsilvània, Nevada i Georgia han certificat la victòria de Joe Biden, proclamant-lo 46è president electe dels Estats Units. Amb litigis legals per part dels advocats republicans i sense que Donald Trump hagi admès oficialment la derrota, l’equip de Biden tindrà finalment accés als informes i documentació classificada per preparar les nominacions i la presa de poder de la nova administració demòcrata.

La transició ha començat amb la que potser és la part més important de totes: les nominacions als principals càrrecs governamentals de la futura administració Biden. I són nominacions i no nomenaments perquè han de ser ratificats pel Senat, on actualment s’està lliurant l’última batalla política d’aquest cicle electoral pels darrers escons. Alguns d’aquests casos són els senadors per Carolina del Nord i Alaska, que s’espera que caiguin en mans republicanes al ser clàssics bastions del Partit Republicà. I també estan pendents els senadors de l’estat de Georgia, on Biden s’ha imposat per la mínima, i on cap dels candidats als dos escons pel Senat ha obtingut més del 50% dels vots, situació que obliga a una elecció extraordinària el pròxim 5 de gener. En aquests comicis s’hi disputen la plaça els senadors republicans Kelly Loeffler i David Perdue contra els demòcrates Raphael Warnock i Jon Ossoff. Per tant, Georgia tornarà a estar al centre de l’huracà de la política nord-americana al ser la clau de volta de la governabilitat de Biden. Un Senat republicà bloquejaria la majoria de les iniciatives que volen dur a terme els demòcrates.

I és en aquest context on el president electe Joe Biden ha presentat els que seran les cares visibles del nou govern federal. Entre els perfils més destacats hi ha Alejandro Mayorkas, nominat per a secretari del Departament de Seguretat Nacional. Mayorkas és el primer ciutadà d’origen llatí i immigrant que és nominat per aquesta plaça, és fill d’un jueu sefardita cubà (amb arrels familiars que es remunten a l’illa de Mallorca) i de mare jueva romanesa que va arribar als Estats Units fugint de l’Holocaust. Un fitxatge de renom és el retorn de John Kerry com enviat especial del president pel Canvi Climàtic, en una clara aposta dels demòcrates per fer de l’emergència climàtica una de les prioritats dels pròxims anys. Però sens dubte els nomenaments més interessants pel públic global són els corresponents al nou secretari d’Estat i a la representant permanent davant les Nacions Unides, que seran la targeta de presentació del país a la comunitat internacional.

Antony Blinken (1962) és el nom designat per estar al capdavant de la diplomàcia nord-americana com a nou secretari d’Estat. Provinent d’una família de diplomàtics, Blinken és un dels referents del Partit Demòcrata en matèria de política exterior. Criat i educat a París (França) domina perfectament el francès, es va graduar a la Universitat de Harvard i posteriorment va obtenir un doctorat en Dret a Columbia. Va ser vicesecretari d’Estat entre 2015 i 2017 durant l’administració Obama i prèviament havia treballat al costat de Biden durant més de vint anys, primer com a assessor seu en el Comitè d’Assumptes Exteriors del Senat (quan Biden representava l’estat de Delaware) i després com a assessor de Seguretat Nacional del llavors vicepresident. El perfil de Blinken és un baló d’oxigen i estabilitat pels aliats europeus, ja que és un ferm defensor del multilateralisme i les aliances.

A l’equip internacional de Blinken s’hi suma la diplomàtica de carrera Linda Thomas-Greenfield (1952) per a ser la representant permanent dels Estats Units davant Nacions Unides, que a més de ser dona i afroamericana és veterana del Departament d’Estat a l’haver treballat als quatre continents (arribant a ser ambaixadora a Libèria entre 2008 i 2012). La nominació de Thomas-Greenfield és, a més d’un reconeixement al cos diplomàtic que tants desprestigis ha patit durant l’administració Trump, una mà estesa de diàleg i cooperació de la nova administració cap a la comunitat internacional. Una altra manera de fer, aquest és el missatge que Biden vol transmetre al món amb Blinken i Thomas-Greenfield.

I és que els reptes diplomàtics no es limiten simplement a retornar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), als Acords de París 2015 contra el canvi climàtic i a refer l’acord nuclear amb l’Iran de 2015 (JCPOA) –tots ells èxits de l’era Obama– sinó que l’empresa a la qual Biden i el seu equip d’exteriors tenen per davant és la de recuperar el lideratge internacional. Un lideratge aconseguit després de la Segona Guerra Mundial (1945) i que es va tornar incontestable amb la desintegració de la Unió Soviètica (URSS) que va posar fi a la Guerra Freda el 1991. No obstant això, l’aïllacionisme de l’America First de Trump ha qüestionat les bases d’aquest pilar fonamental del lideratge nord-americà i ha obert la porta perquè altres potències mundials n’assumeixin el relleu. Ho hem vist en el conflicte sirià on Rússia s’ha imposat sense cap mena de problema i el futur del país el decideixen Moscou, Teheran i Ankara, que recolzen al règim de Bashar Al-Assad.

Però el que és sens dubte el principal competidor dels Estats Units és la Xina, amb qui ha mantingut una guerra comercial des de mitjans de 2018 i tot just ara s’han assolit els primers acords en les negociacions. La política d’enfrontament amb Pequín s’ha cobrat més cara del que sembla i en el balanç global es pot veure clarament: l’any 2018 la Xina va ser el principal soci comercial (en importacions) de tots els països d’Àsia, Oceania, Àfrica, Europa i la majoria d’Amèrica del Sud, amb l’excepció de Suïssa, Bèlgica, Regne Unit, Irlanda i Islàndia. Això significa que la influència econòmica dels Estats Units va quedar relegada a Amèrica Central i del Nord. El cop dur ha vingut finalment el passat de 15 de novembre de 2020, moment en què la Xina ha consolidat la seva influència a Àsia-Oceania (disputada anys enrere amb l’Administració Obama) signant la Regional Comprehensive Economic Partnership (RCEP) amb el Japó, Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda i els països integrants de l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN), essent el major acord comercial del món. La RCEP, doncs, crea un mercat de 2.300 milions de persones en 15 països i 2 continents i desbanca l’acord Trans-Pacific Partnership (TPP) de febrer 2016 que havia de forjar l’aposta dels Estats Units a la regió d’Àsia-Pacífic i del que Donald Trump es va retirar el mateix gener de 2017, poc després de ser investit president, impedint-ne així la ratificació i entrada en vigor. L’anunci del RCEP és una peça més de l’estratègia xinesa, que es complementa amb l'assalt a nombroses posicions de responsabilitat en organitzacions internacionals, com és la no poc important direcció de la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU), amb Houlin Zhao al capdavant des de 2014 i que és fonamental pel desplegament del 5G a tot el món, i l’Organització de Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), que des d’agost de 2019 té com a director general a Qu Dongyu. Però la Xina també està present a la direcció de l'Organització d'Aviació Civil Internacional (OACI), a l'Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (ONUDI) i al capdavant del Departament d'Afers Econòmics i Socials i a la Comissió de Drets Humans, tots dos organismes de Nacions Unides. Fins i tot va arribar, el 2016, a liderar la Interpol, fins que el seu president va desaparèixer el 2018. I això ho ha fet desplegant una estratègia diplomàtica per guanyar aliats en totes les parts de món en el que s'ha denominat com un assalt ordenat al sistema multilateral per forjar el seu propi equilibri polític. No obstant això, també cal dir que el RCEP no significa que s’hagi uniformitzat l’eix de forces a la regió Àsia-Pacífic-Oceania sota el paraigües xinès, ja que mentre es tancava l’acord del RCEP el Ministeri de Defensa de l’Índia va anunciar que Austràlia tornava a participar a les maniobres militar conjuntes Malabar2020 celebrades aquest passat novembre juntament amb la mateixa Índia, Estats Units i el Japó. Aquest és un clar missatge a l’expansionisme militar de Pequín que ha apostat per reforçar la seva presència naval a la regió i que Nova Delhi no està disposada a permetre, amb el suport de Washington.

Una altre element fonamental en política exterior, i alhora necessari per exercir el lideratge, és el restabliment de les relacions amb els antics aliats que s’han vist abandonats i, en ocasions, fins i tot menyspreats per l’administració Trump. Aquest és el cas especial d’Europa on les relacions en el si de l’Organització del Tractat Atlàntic Nord (OTAN) s’han vist durament ressentides davant la negativa del president Trump de col·laborar si els socis europeus no incrementaven la seva inversió en defensa fins a arribar al 2% del PIB. Els estats europeus hauran d’augmentar la seva inversió en seguretat i defensa (assolint la xifra esmentada per l’any 2024) perquè els Estats Units té massa fronts oberts a Orient Mitjà i la regió d’Àsia-Pacífic, però és igualment cert que aquesta desunió dins l’OTAN ha generat en el si de la Unió Europea un debat sobre la urgència d’un vertader exèrcit europeu que garanteixi la independència estratègica en aquest àmbit. La cancellera Àngela Merkel ho va deixar molt clar afirmant que “els europeus hem d’agafar les regnes del nostre propi destí”. I tot i que la victòria de Biden és un motiu d’esperança per Europa per refer la relació transatlàntica, els Estats Units tenen massa problemes interns i externs que forçaran a fer que la relació amb el vell continent sigui considerada per si aporta o no un valor real i efectiu amb els interessos geopolítics nord-americans. En definitiva, el canvi de prisma polític a la Casa Blanca és positiu per Brussel·les, però alhora és un toc d’atenció perquè la UE sigui realment capaç de respondre com un actor internacional més.

De fet, Joseph S. Nye, professor de la Universitat de Harvard i autor del recent assaig Do Morals Matter? sobre l’impacte de la moralitat en la política exterior dels Estats Units, on abasta el període comprés des de Franklin D. Roosevelt fins a l’administració Trump, explica en un article recent que la presidència de Donald Trump ha estat un avís pel món sencer de la importància de les institucions multilaterals i la seva resiliència. I, afegeix Nye, que “el segle XXI és el segle de la interdependència transnacional” i, per tant, l’aïllacionisme (com el propugnat per l’America First) no és una opció; “oposar nacionalisme i globalització és una falsa antinòmia”, i ho exemplifica amb que els virus i la contaminació no respecten les fronteres dels països. En conseqüència, l’estudiós de Harvard defensa que “tots hem d’aprendre a combinar la identitat nacional amb l’interès global" i defensa una política exterior en què hi hagi un "respecte jeffersionià a les opinions de la humanitat i l’ús de les institucions que afavoreixin a la reciprocitat", és a dir, a la cooperació pel benefici mutu. En definitiva, el que ens diu Nye és que per molt poder que tingui els Estats Units com a potència mundial no pot afrontar sola els reptes globals i necessita treballar conjuntament amb les altres nacions de la comunitat internacional perquè, al viure en un món interdependent, el que passa a un indret del món té repercussions (polítiques, econòmiques i socials) a l’altra punta del globus.

Prof. Joseph S. Nye, autor de Do Morals Matter? (2020). Font: Harvard Kennedy School.

I és precisament aquesta reflexió de Nye la que resumeix el repte diplomàtic de Biden. Recuperar el lideratge significa aplicar una política exterior basada en la decència, la integritat i el respecte cap al mateix sistema multilateral que els Estats Units van crear després de la Segona Guerra Mundial. Aquest canvi comença, doncs, en el propi plantejament i estratègia de la diplomàcia nord-americana. El primer pas és una reforma institucional del Departament d’Estat. El prestigiós think tank independent Council on Foreign Relations va publicar el mateix mes de novembre l’informe Revitalizing the State Department and American Diplomacy, on es proposa una profunda reforma institucional per readaptar-lo al món en constant canvi en què vivim. Les línies mestres d’aquesta reforma són, en primer lloc, redefinir les prioritats de la diplomàcia exterior per tenir més eines i coneixement per abordar elements tan disruptius com el canvi climàtic, les malalties pandèmiques, els canvis en el poder global o la transformació tecnològica. Segon, expliquen que cal dur a terme una reforma institucional que faciliti i descentralitzi la presa de decisions i sigui un organisme més divers, equitatiu i inclusiu. Tercer, es proposa aturar la fuga de talent, retenir-lo al cos diplomàtic i generar-ne de nou flexibilitzant-ne les condicions laborals. Per últim, s’urgeix a dur a terme un anàlisis a llarg termini amb mesures com la modificació de la llei del servei exterior i l’establiment d’un cos diplomàtic a la reserva, entre altres mesures.

La mateixa Linda Thomas-Greenfield, amb l’ambaixador William J. Burns, a la darrera edició del Foreign Affairs va repassar totes les problemàtiques que pateix el Departament d’Estat, on coincideix en molts punts amb l’informe anterior, i advoca per una modernització del servei diplomàtic nord-americà davant l’emergència de fer front a una Xina en ascens i a una Rússia que ressorgeix en el tauler internacional afirmant que “el que cal ara és una gran renovació de la capacitat diplomàtica, un esforç que equilibri l’ambició amb els límits del possible en un moment de dificultats creixents tant a casa com a l’estranger”. A més, explica com, durant la presidència de Trump, les sol·licituds al servei exterior han patit la caiguda més gran de la dècada, com els diplomàtics de carrera han estat sistemàticament apartats i exclosos dels llocs de treball i de presa de decisions de Washington a una escala sense precedents i com a l’estranger Trump s’ha dedicat a nomenar com ambaixadors a persones afins, com l’actual diplomàtic a la capital alemanya, Richard Grenell, que ha donat suport a partits polítics d’extrema dreta, o l’ambaixador a Hongria, l’empresari David Cornstein, que ha qualificat el govern de Budapest com un soci perfecte.

Tenint en compte tots aquests elements, ens podem aventurar a dir que Biden restablirà les aliances tradicionals i advocarà pel diàleg i la cooperació del sistema multilateral de les organitzacions internacionals, intentant desfer el llegat aïllacionista de Trump i reformant de cap a peus el cos diplomàtic nord-americà. Tanmateix, el gir de la política exterior dels Estats Units estarà condicionat, per una banda, pel context intern en què l’agenda internacional es troba cada cop més influenciada i condicionada per les dinàmiques de la política interna, marcada per la polarització del debat públic entre dos grans blocs que veuen el seu país de formes molt diferents. I, per l’altra banda, les aspiracions de l’administració Biden a l’estranger hauran de competir en un món multipolar on Brussel·les voldria jugar un paper renovat, on Moscou no pensa tornar a ser una potència residual i on Pequín pretén (com ja ha fet amb l’acord comercial RCEP) conservar el terreny guanyat en el camp internacional aquests darrers quatre anys i continuar ampliant-lo en aquest assalt ordenat de la Xina al sistema multilateral.