"Trompetes i timbals! Cava per a tothom! Celebrem tots plegats– Trump ha perdut!" Amb un xic, però no gaire, menys d'entusiasme van anunciar els mitjans catalans els resultats de les eleccions americanes. La derrota de Trump, i per extensió del seu sexisme, racisme, homofòbia i tot allò que sona malament, havia de ser celebrada com toca pels grans sacerdots de la informació, i donem gràcies i tot que cap xai va ser sacrificat en acció de gràcies a Sant Joan Despí. O sí, però no ho hem arribat a saber. En qualsevol cas, si posem la lupa sobre els resultats de les eleccions ens adonarem que tot i que Trump hagi perdut probablement, el Trumpisme segueix ben viu. El Partit Republicà ha guanyat seients a la Cambra de Representants enmig d'una recessió econòmica i pandèmia global, i probablement mantindrà el Senat, frenant en sec qualsevol acció legislativa important de Joe Biden. L'optimisme té un punt final, és clar: tot i tenir més votants que cap altre conservador a la història dels Estats Units, Trump ha perdut les eleccions. Els republicans ja no controlen la Casa Blanca. Què en fem de tot plegat?

El resultat més important dels comicis recentment celebrats és, sense cap mena de dubte, l'elecció del futur president dels Estats Units. Els poders lligats a la presidència són la llaminadura més dolça que un polític pot arribar a tastar, i les conseqüències d'un triomf electoral pel seu partit no es queden curtes. Com va demostrar Obama després de perdre el control demòcrata del Senat l'any 2014, el president és gairebé totpoderós dins el context de l'Estat administratiu modern. Amb la possibilitat de prendre decisions majors a través "d'ordres executives" sense haver de passar pel Congrés, assegurar-se el domini del Despatx Oval és vital per qualsevol campanya amb ànim de canviar la legislació vigent. Però la presidència no és l'única posició en joc. Arreu del pais, 35 senadors, 435 representants, 11 governadors i milers de sheriffs, regidors o alcaldes, entre moltes altres posicions, s'han posat en joc. Referèndums arreu del pais, que varien des de la legalització i regularització de les drogues fins a la prohibició de l'esclavitud, han donat un cop més als votants americans la possibilitat de decidir quin model de nació volen. I amb una participació sense precedents, els americans han parlat.

Ara bé, quan més de 120.000.000 persones parlen pot ser difícil entendre què estan dient exactament. Encara no sabem ben bé què va passar el 2016 per permetre la victòria de Donald Trump, i les explicacions d'aquell cicle electoral als mitjans americans, normalment semblants en els seus relats i interpretacions dels fets (cosins prims, gairebé!) són encara ara contradictòries. Qualsevol intent de parlar dels resultats de 2020 ha de ser, per força, temporal i oberta a futures reinterpretacions. Amb la sang encara calenta i les hores de son sense recuperar, separar anàlisi i desideratum es fa més difícil que mai. Tot i això, hi ha un element que no pot deixar-se de banda. El trumpisme, sigui el que sigui (i encara no sabem ben bé el que és!) ha vingut per quedar-se. I encara més, lluny de ser el monopoli de granjers blancs desdentats que somien amb calar foc a creus mentres es cobreixen amb cucurulles i toquen el banjo, ha esdevingut un moviment popular, divers i plural que ha dut el conservadorisme de nou a les portes del poder. Trump s'ha quedat a tocar de la presidència, sí, però havent millorat amb escreix els seus resultats entre totes les minories ètniques el President ha afiançat la seva posició dins el Partit Republicà.

Els conservadors canadencs, la principal oposició al Primer Ministre Justin Trudeau, han fet de la classe treballadora la base del seu nou discurs. "Un discurs similar al de Trump en tot menys en la forma".

El futur personal de Donald Trump és incert. Fora de fantasies de cops d'estat i revolucions i contrarevolucions, les opcions són simples: quedar-se i tornar a presentar-se al 2024, o abandonar el seu pas per la política havent esdevingut ja una de els figures més importants del segle XXI. Faci el que faci, les seves accions i la seva doctrina (si a un conjunt d'opinions tan poc sistemàtic se'l pot considerar com a tal) romandran i donaran cos al futur G.O.P. Si els republicans volen conservar la coalició de més de 70.000.000 votants que els han fet confiança, i que representen 10 milions més que el 2012, hauran de prioritzar allò que Trump ha defensat, les seves polítiques, per sobre del seu estil. En això no estaran sols. D'algun temps ençà molts partits de centre-dreta d'arreu el món occidental han virat lentament però inexorable cap a un corpus ideològic molt més proper a un conservadorisme democrata-cristià que no pas al liberalisme heretat dels anys 80.

Sense afiliacions dogmàtiques en temes econòmics ni financers, i molt més interessats en temes com la immigració, la cultura o el territori, el canadenc Erin O'Tolee, l'alemany Markus Söder o el britànic Boris Johnson són alguns exemples de com les posicions polítiques han canviat sense fer massa soroll. Trump és sorollós i cridaner, i és ben possible que el duet Biden / Harris l'hagi enviat a la paperera de la historia. Però les seves idees romandran i, sigui qui sigui el seu successor, continuaran sent la principal alternativa al liberalisme progressista dels Demòcrates. Si el partit de Biden i companyia decideix esdevenir el partit dels programadors californians, les wine moms (dones als suburbis que consumeixen suc de raïm californià) i les elits urbanites, sempre a la moda d'allò políticament correcte, queda clar quin espai queda obert per als republicans: el partit dels treballadors i de la bandera.

Definir la doctrina Trump o del trumpisme és encara una tasca per completar. Qualsevol intent que es fixi només en les formes (sí, Trump és un maleducat; no, no ens agraden els seus insults) corre el risc d'ignorar allò que realment uneix als seus seguidors, o a molts d'ells. Un estudi recent de Bloomberg ha analitzat les professions dels individus que més han contribuït a cada campanya durant el cicle de 2020, i les empreses on treballen. Algunes de les dades no sorprenen a ningú. Dels treballadors a la Universitat de Califòrnia que van contribuïr a alguna campanya electoral, per exemple, un 94% va donar diners a Biden i un 6% a Trump. Dels 3,300 treballadors de Facebook que van donar diners, un 97% es va decantar per Biden. Un 97%! Si es miren les professions dels donants, els nombres són semblants. Biden es va quedar amb un 94% dels professors universitaris, el 85% d'actors, 90% d'agents de relacions públiques... Els oficis amb més professionals es van repartir amb més o menys equitat: venedors, enginyers, comptables i infermers van donar una mica més a Biden, però això s'explica parcialment per la popularitat dels Demòcrates a les zones urbanes. La pregunta clau és, quins són els oficis abrumadorament republicans?

Aquestes són les professions on al menys el 30% de practicants van escollir a Trump per sobre de Biden, i per tant les que formaran la columna vertebral d'un futur Partit Republicà.

La resposta no sorprèn massa. Empresaris i CEOs, si, amb un 60% i 64% respectivament. Però també policies (75%), grangers (84%) o xòfers (65%). Tots els oficis manuals, sense excepció, han esdevingut republicans. Així doncs, carpinters (75%), constructors (72%),  fontaners (84%) i mares de familia (95%) van donar diners a la campanya de Donald Trump. La pregunta pel futur del G.O.P. (un altre nom pels republicans, Grand Old Party) és, quin tipus de partit pot mantenir una coalició entre empresaris, maquinistes, marines i dentistes, que no deixi de banda a infermeres, enginyeres ni venedores? Com pot re-eixir el somni americà sense que acabin tots els ciutadans treballant de professors, mànagers o baristes?

En altres paraules: què uneix a la coalició Trump? I com pot mantenir-se quan el President marxi? Caldrà, com volen algunes veus dins el partit, tornar a l'ortodòxia dels Bush? O es renovarà el discurs patriòtic i popular – o nacionalista i populista, és clar, en els propers anys a l'oposició?

Com tota coalició de 70 milions de persones, la base de Trump és complexa i diversa. No han estat pocs els que han intentat analitzar les dades que ens donaren les eleccions de 2016, i si es para suficient atenció es poden escoltar milers de politòlegs  construïnt noves i millorades gràfiques, esperant poder doctorar-se amb una anàlisi més o menys original dels comicis de 2020.

Fugint de la dictadura quantitativa, una mirada als llibres que els intelectuals pro-Trumpisme (amb més o menys eufemismes) han publicat en els últims anys ens dona una pista: "Per què el liberalisme ha fracassat", de Patrick Deneen, ataca la globalització i el lliure mercat, defensant "la familia, tribu, nació i Església"; des de l'esquerra, "The Road to Somewhere" evoca la necessitat de retrobar la importancia de la identitat dins un món desarrelat; l'editor de la normalment moderada National Review, Rich Lowry, va publicar el 2019 "A Favor del Nacionalisme: Com ens va fer poderosos, units i lliures", i només li va faltar  dir guapos per acabar de fer l'argument més favorable a Trump; Salena Zito, una nova periodista trumpista, parlava el 2018 de "La Gran Revolta: Dins la Coalició Populista Reformant la Política Americana"; fins i tot l'anti-Trump J. D. Vance va diagnosticar aquest fenòmen al top-seller "Hillbilly: Una Elegía Rural". El quadre del Trumpisme pintat per aquests autors s'assembla més a un Monet al capvespre de la seva vida que a la precisió d'un Bouguearau, però ens deixa tres trets principals, tres columnes per aguantar el futur del conservadorisme.

"El quadre del Trumpisme pintat per aquests autors s'assembla més a un Monet al capvespre de la seva vida que a la precisió d'un Bouguearau, però ens deixa... tres columnes per aguantar el futur del conservadorisme"

En economia, liberalisme a casa i proteccionisme davant altri. Culturalment, anti-progressisme i patriotisme. I tot ben ruixat amb una capa de populisme processal, de discurs anti-elitista i inflamant que no perdona cap vida ni deixa cap canya dreta, fins esdevenir repulsiu al bon gust. Les esquerres i molts a la dreta han concentrat els seus atacs en l'últim d'aquests punts. El problema rau en el fet que aquest mateix punt és el més prescindible de tots: una figura contraria a la globalització i a la deriva postmoderna de l'esquerra global podria, jutjant pels resultats d'aquestes eleccions, vèncer als estats clau i recuperar la Casa Blanca l'any 2024.

Els futurs resultats del cosí amable de Trump a Canadà, O'Toole, podrien mostrar el possible recorregut d'un discurs que trenqui amb el liberalisme dels 80's i 90's. Durant la seva primera intervenció com a líder conservador, el canadenc va deixar clar que volia fer de la dreta l'espai dels treballadors: "Solidaritat, treball dur i la certesa i esperança que els nostres fills podran veure i viure un món millor." Veure el capitalisme no com un summum bonum, una finalitat en si mateixa, sinó com una eina (la millor, potser) per assolir una societat desitjada, és el primer pas per mantenir la coalició Trump quan ell hagi marxat. Plantar cara a l'hegemonia ideològica de la "nova esquerra", que sosté gran part del discurs contemporani en termes de gènere, raça, nacions i sexualitats, el segon.

Economia: El mateix electorat de Florida que va votar per Donald Trump, amb 5,6 milions de vots, va decidir adoptar un salari mínim de $15 abans de 2026 amb 6,4 milions de vots. La mesura havia estat oposada pel Partit Republicà estatal, però la poca popularitat de la oposició va fer que no aparagués als programes electorals que s'enviaven a les cases. Probablement, molts dels vots que composen aquests 6,4 milions eren Demòcrates, però demostren un fet inapelable. Un futur candidat de l'esquerra en tindria suficient amb ajuntar una gran majoria de vots assalariats i treballadors per guanyar la coalició tradicional republicana de jubilats i empresaris. La clau per superar el 50% a Florida, i Texas, i Míchigan, etc., és convidar tant empleats com empresaris a una gran coalició basada en quelcom superior. El poder discursiu del "somni americà" és compartit per molts, però viscut per pocs. Aquesta gran coalició hauria de ser capaç de fer realitar, o fer veure que pot fer realitat, aquest somni a la vida de milions de persones, sigui quina sigui la seva raça.

L'editor del New York Post, un dels pocs diaris nacionals favorables a Trump, és una de les veus més importants defensant que va ser el proteccionisme econòmic republicà que va convèncer als votants de minories ètniques a canviar de costat. 

L'adopció d'un missatge semblant, d'optimisme econòmic i proteccionisme contra la Xina i altres països, podria explicar per què un nombre marginal però nogensmenys important d'afro-americans i hispans han votat al G.O.P., més que mai abans a la història. Els Republicans – i per extensió els partits de centre-dreta arreu del món occidental– mai no podràn ser vistos com el "partit de les minories". Però un missatge econòmicament robust, que doni resultats reals i més o menys immediats tant als inversos de classe mitjana amb fons a llarg termini o hipoteques com als treballadors que viuen a pisos llogats, és l'única opció de futur.

En termes pràctics, això convertiria el Partit Republicà en el partit contrari a una economia controlada per Ubers, Lyfts, Deliveroos i companyia. A les mateixes eleccions on Florida va decidir el nou salari mínim, l'electorat progressista i demòcrata de Califòrnia va optar per mantenir la temporalitat dels treballadors a l'anomenada gig economy. Uber i altres companyies afiliades van gastar més de $200 millions de dòlars en fer campanya en aquest referèndum, que mostra la complexitat de termes com "classe treballadora" al segle XXI. Amb qui comparteix més trets un repartidor de menjar ràpid, un dissenyador gràfic liberal o un fuster conservador? La dicotomia entre "nou" i "vell" capitalisme, entre "treball dur" i "explotació californiana",  podria ser un bon punt de polèmica en uns futurs comicis.

L'economia de la presidència Trump ha estat, com tot, complexa i amb matissos. Sense tenir en compte l'efecte devastador del COVID-19 (tot i que la recuperació americana ha estat en general molt més ràpida que l'europea), Trump va dirigir una nació amb mínims històrics d'atur, retorns considerables a la borsa (on milions de families de classe mitjana tenen els seus estalvis i plans de pensions) i un cert retorn a un cicle expansiu després de la recuperació total del desastre de 2007-2008. Per altra banda, la guerra comercial amb la Xina, la caiguda del preu del petroli o el bloqueig d'exportacions a altres llocs del món també han afegit tensions encara no resoltes. Una manera de jutjar els resultats econòmics és preguntar directament als americans: un 56% va dir, just abans de les eleccions, que personalment es trobava en una millor circumstància que quatre anys enrere. El mateix nombre al 2012, quan Obama va ser re-escollit, era del 45%. Al 2004, amb Bush, del 47%. Així doncs, no és impensable que, si Trump hagués estat un xic més popular personalment, l'èxit de la seva economia i la recuperació més o menys ràpida després de la pandèmia hauria estat suficient per revalidar la presidència.

Aquesta imatge de Reuters, de 2016, mostra el declivi de la classe treballadora americana a estats clau. La gran majoria de vots populars a aquests counties van votar a Trump al 2016, i també al 2020. El vot blanc i de classe mitjana dels suburbis va salvar a Biden aquest últim cop.

Sense abandonar el compromís amb el somni americà, que fa del G.O.P. el partit preferit pels empresaris (però no, com hem vist abans, per mànagers i directius), el futur dels republicans passa per obrir-se a esdevenir un partit dels treballadors que travessi barreres ètniques sense caure dins la trampa de la lluita de classes. Trump i els conservadors europeus han de dissenyar i impementar un marc mental i legislatiu que permeti a la majoria de ciutadans sentir-se orgullos, satisfets i realitzats als seus llocs de treball, a les seves professions. Han de convèncer als seus votants que és possible mantenir les seves famílies sense haver de fer-se xòfers subcontractats a aplicacions de temps parcial. Però no tot és retòrica. A més de retallar impostos, Trump (o el seu successor) haurà de defensar polítiques tant al món rural com centres urbans que permetin a la majoria de joves de classe treballadora, blancs o negres, imaginar-se a si mateixos a un futur que no passi per restar tota la vida a un supermercat, si no volen. Dir-ho és més fàcil que fer-ho, però és un començament.

Cultura: Els resultats de Trump, i sobre tot els de molts altres republicans al Senat o Congrés, que en ocasions han millorat el nombre de vots del President, són l'adéu definitiu a una idea que porta ja gairebé 15 anys a l'aire. El vot conservador, no només econòmicament, sinó social, està encara molt viu. Ni els escàndols dels anys 90's, ni la legalització del matrimoni homosexual, ni molts dels altres cops de gràcia que han dut al commentariat global a certificar la seva mort, han pogut acabar amb aquella cohort de vots religiosos que semblen no anar-se'n enlloc. Si el conservadorisme social no és mort, tampoc ho és l'oposició a la immigració ilegal. Són els votants de Trump racistes? Els resultats a Zapata County, a la frontera, on Obama va guanyar per 43 punts i Clinton per 33, ens podrien dir que no. Trump se'l va emportar per 5%.

A fi de comptes, els temes que estructuren el debat econòmic són inseparables del debat cultural. Sense llocs de treball no pot haver-hi orgull propi ni dignitat a una comunitat, però sense institucions socials no guvernamentals que canalitzin aquest orgull, l'atomisme del món modern és igualment destructiu. Com David Goodhart argumenta magistralment a The Road to Somewhere, la mort de moltes institucions identitàries en els últims 40 anys han tingut un efecte especialment destructiu a les comunitats on el Trumpisme és més fort. Creure que un magatzem de Amazon o una iFàbrica pot generar el mateix nivell d'afiliació entre els habitants d'una regió és no entendre que la majoria de votants rurals, tant a Amèrica com a Europa, tenen un nivell d'arrelament que molts urbanites (anywheres) han perdut.

La política exterior de Trump, que en ser poc rellevant per la majoria de votants no serà extensament tractada aquí, ha tractat de jugar en clau domèstica. "America First!", gairebé "America Über Alles", té tant a veure amb marxar sense pacte dels Tractats de París contra el Canvi Climàtic com amb fer veure que hom és el més americà dels americans. El multilateralisme europeitzat i endolcit d'Obama, amb línies vermelles poc respectades i una voluntat global d'entesa, li va valdre un Premi Nobel de la Pau (el primer concedit a priori). La política de Trump, tant o menys agressiva però ensenyant les dents de cara a la galeria, l'amor de l'Amèrica profunda i el despreci de la resta del planeta. Ronald Reagan va popularitzar entre la seva base el  "Peace Through Strength" ("pau a través de la força") enmig de la Guerra Freda, però va ser titllat de gairebé provocar un conflicte nuclear. Resta encara per veure com tractarà la història militar i internacional aquests quatre anys.

El nomenament de la jutgessa Amy Coney Barrett a la cort suprema, in extremis a l'últim moment de la campanya per la re-elecció, va ser una mostra més de la força que certs temes socials tenen encara a la política americana. Lluny d'haver passat pàgina, temes com l'avortament ressonen encara amb milions de votants i expliquen perquè Trump, un home divorciat més d'un cop i de familia protestant poc practicant, pot endur-se gairebé dos terços del vot catòlic a unes eleccions. La coalició conservadora dels 90's va prioritzar la desregularització, la intervenció militar a l'estranger i les baixades d'impostos. El ridícul del Lincoln Project i dels republicans oposats a Trump, que no van aconseguir endur-se a gairebé cap vot de les seves bases cap a Biden, actua com a firma al certificat de defunció del partit que fou.

Trump ha perdut, i amb una mica de sort les formes se'n van amb ell. Però el seu llegat en termes de polítiques, "policies", no sembla que tingui gaire pressa. Si els resultats provisionals es confirmen, veurem un Congrés dividit amb poc poder legislatiu, un President vell i amb poques energies, i unes bases electorals, a tots dos costats de la divisió política, amb ganes de sang. Ben bé podria ser que Trump decidís presentar-se de nou d'aquí quatre anys. Però si no ho fa, els republicans tindran una oportunitat d'or: escollir un candidat que sigui capaç de recollir el missatge Trumpista sense alienar a les mares als suburbis ni als moderats de centre. La majoria d'americans (i d'europeus!) no volen ni un capitalisme salvatge ni un sistema socialista. Ni Uber ni Politburos. Un programa de feina digna i bandera, amb un candidat menys polaritzant, dins un mercat social que treballi per a tots, serà suficient per a que els Republicans puguin recuperar la Casa Blanca l'any 2024.