Molts esperen el dia en el que el president de la democràcia més antiga del món no insulti i menystingui periodistes i professionals. La relació de Trump amb la premsa ha estat explosiva. Però això ha anat en detriment del rol de la premsa d’analitzar críticament la realitat. Trump no només ha envilit el discurs, no només ha separat famílies i posat infants en gàbies, no.

Massa sovint la premsa i l’opinió pública internacional s’han llançat contra el president sense mesura. A cas no se li han de reconèixer els mèrits en política internacional, especialment a l’Orient Mitjà? En què va quedar la investigació de Mueller sobre les ingerències russes?

Alhora, Trump, a més d’assegurar una majoria conservadora al Tribunal Suprem, ha articulat la coalició republicana més diversa de la història. Enguany ha millorat els resultats respecte el 2016 en tots els grups demogràfics excepte el d’homes blancs. El futur del Partit Republicà no és Trump, però el trumpisme encara té futur. Les batalles culturals de Trump no desapareixeran de cop i volta. El GOP s’ha de plantejar aviat si li convé una reconfiguració en clau populista, intentant mantenir el vot de les zones residencials. Jocs d’equilibris.

Trump, amb el seu domini magistral de l’escenari, ha interpel·lat milions de treballadors posant sobre la taula alternatives als tractats comercials que han arrasat el teixit industrial del país. No és trivial que milers de simpatitzants de Bernie Sanders li hagin acabat donant suport, tant el 2016 com el 2020. Trump ha trencat grans consensos a Washington, tant en política interior com exterior.

La ruptura d’aquests grans consensos, també en matèria moral, ha provocat molta indignació. Però rere la polèmica, sovint s’han posat de manifest realitats inquietants. Certament, la majoria de nosaltres s’indigna per les seves mentides i desinformació propagades a cop de piulada. Potser ens fa gràcia que Twitter o Facebook el censurin, mentre ignorem l’enorme poder que cegament entreguem a les grans tecnològiques. I qui vigila el vigilant? Trump ha assenyalat com ningú l’abast perillós d’aquestes companyies.

En l’àmbit social, del #MeToo a Black Lives Matter, la societat americana s’ha polititzat a marxes forçades. Trump és l’artífex principal de la participació històrica d’aquests comicis, tant per la banda demòcrata com per la republicana. El mapa electoral de les últimes dècades s’ha dinamitat, amb les victòries demòcrates al sud i la fragilitat del cinturó industrial del nord. Ohio ja no és l’Estat que determina qui serà el proper president i els llatins prenen protagonisme. L’Amèrica de 2020 és molt diferent de l’Amèrica de 2016.

Penso en Trump mentre mig món es congratula per la victòria de Joe Biden. “Per fi tornarem a la normalitat!”. Quin error. El país i el món han canviat. Trump, lluny de ser una anomalia històrica, va aparèixer perquè tal normalitat era fatal per una part de l’electorat. Faríem bé d’entendre aquests canvis i adaptar-nos a la nova normalitat, no pas intentar retornar al passat. Tornar-hi despertaria nous monstres.


La imatge en portada és de MANDEL NGAN/TeenVogue.