Els pacifistes d’arreu del món, sembla, compten amb un nou, improbable aliat a les més altes instàncies del poder internacional. Es tracta, ni més ni menys, que del mateix Donald Trump, quaranta-cinquè president dels Estats Units. De fet, si hem de prendre com a referència les seves declaracions públiques primer com a candidat i més tard com a president, el magnat novaiorquès mai ha mostrat gaire complexes a l’hora de fer gala de les seves sensibilitats antibel·licistes. Sobre la guerra de l’Iraq, per exemple, Trump va remarcar com a candidat Republicà l’any 2015 que “hem fet un flac favor no només a l’Orient Mitjà; hem fet un flac favor a la humanitat. La gent que ha mort, la gent que ha estat eliminada... Per a què?”. Més recentment, el president ha gosat fins i tot disparar contra la totpoderosa cúpula de l’univers militar americà, declarant que “els pesos pesants del Pentàgon probablement no estan [encantats amb mi] perquè no volen fer altra cosa que combatre en guerres per tal que totes aquestes meravelloses companyies que fan les bombes i els avions i tota la pesca continuïn satisfetes”. Generalment, aquest tipus de retòrica sol ser prerrogativa de grupuscles radicals als marges del mainstream polític americà, i rara és l’ocasió en què un representant electe –Demòcrata o Republicà– s’expressi en termes tan contundents sobre qüestions de guerra i pau. Que ho faci, des del cor de la Casa Blanca, un president en funcions que busca expandir el seu mandat una legislatura més no és rar; és insòlit. Però per a Trump, que porta tota la seva carrera política navegant a contracorrent, aquest ímpetu anti-militarista constitueix més un actiu electoral net que no pas el llastre amb el que hauria de carregar qualsevol altre candidat que hagués comès la temeritat d’expressar-se de forma similar. Tant és així, de fet, que la pròpia campanya de Trump ha posat en circulació a Facebook una sèrie d’anuncis que, abraçant sense recança la cèlebre estètica hippy dels anys seixanta, reprodueixen proclames pacifistes com “fes la pau, no la guerra”. Segons informa Facebook, aquests anuncis estan destinats a estats claus per a la re-elecció de Trump, com Ohio, Pennsilvània o Florida.

El que més perplexa d’aquest tipus de retòrica és que els comentaris de Trump són, en essència, incontrovertiblement certs. La famosa “guerra contra el terrorisme” de Bush constitueix avui, gairebé dues dècades després dels atacs a les torres bessones de Nova York, un dels grans desastres de la història de la política exterior americana, i tampoc fa falta ser un anti-imperialista furibund per a reconèixer en la invasió de l’Iraq un dels grans crims contra la humanitat del present segle. El judici de Trump sobre el conflicte, així doncs, és fonamentalment correcte, però hi ha poc valor polític en repetir el que en retrospectiva ha acabat sent el consens reticent sobre la Guerra de l’Iraq, sobretot quan a l’hora de la veritat Trump va optar seguir l’estela de la pràctica totalitat de la classe política americana al donar el seu suport públic a la invasió l’any 2002 (per molt que hagi intentat fer creure el contrari).

Trump saluda a personal militar en una visita a la base de Miramar, Califòrnia. | Shealah Craighead

Tampoc se li poden recusar al president les seves denúncies sobre l’evident estretor entre els alts estaments de l’aparell militar dels Estats Units i un lobby armamentístic que té com a missió existencial involucrar l’exèrcit en tants conflictes com sigui possible. Mark Esper, actual secretari de Defensa, va fer el seu nom a la totpoderosa Raytheon Technologies; el seu predecessor, James Mattis, és ex-empleat de General Dynamics. Ryan McCarthy, secretari de l’exèrcit, ha passat bona part de la seva vida laboral a Lockheed Martin, mentre que l’anterior vice-secretari de Defensa, Patrick Shanahan, va estar més de tres dècades sota la disciplina de Boeing. Més enllà dels seus vincles amb els grans contractistes de defensa, però, el que totes aquestes figures guarden en comú és que han estat personalment designades als seus respectius càrrecs pel propi Trump, que sembla reservar les seves (legítimes) crítiques a l’anomenat “complex militar-industrial” a l’estèril terreny de la propaganda electoral. Com a candidat l’any 2016, el populisme anti-militarista del magnat novaiorquès oferia unes mínimes expectatives de canvi, un ferro roent al qual els crítics de la política exterior americana es podien agafar. Quatre anys més tard, a l’ocàs del seu mandat, es fa patent que el president no té cap intenció real d’acabar amb l’endogàmia militar-industrial, o ni tan sols d’intentar desaccelerar la frenètica espiral intervencionista de les darreres dues dècades. Trump, val a dir, sí ha mostrat certa reticència pel que fa a autoritzar noves campanyes militars a l’estranger, i també és cert que s’ha compromès a autoritzar retirades puntuals de soldats estacionats internacionalment, si bé la xifra de militars americans desplegats internacionalment roman pràcticament igual que durant l’era Obama i tampoc s’ha acabat mai d’esclarir fins a quin punt aquestes retirades s’han materialitzat. Per qualsevol altre mètrica, però, la complicitat del magnat novaiorquès amb el costat destructor de l’intervencionisme americà és tan o més gran que la de qualsevols dels seus predecessors immediats. Trump no només no ha retirat els Estats Units de conflictes sobre el terreny a l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Somàlia o vint-i-dos altres països només a l’Àfrica sinó que a més ha autoritzat l’escalada de campanyes de bombardeig arreu, incloent una xifra rècord a l’Afganistan. A Síria, per altra banda, el president va donar la llum verda a l’ús a l’apocalíptica GBU-43, que deu el seu sobrenom de “mare de totes les bombes” al fet de ser l’arma més potent usada en combat des de la bomba atòmica llançada sobre la ciutat japonesa de Nagasaki l’any 1945. A escala més reduïda però no per això menys letal, els bombardejos mitjançant drones –un dels aspectes més ferotgement criticats de l’administració Obama– també han augmentat considerablement sota el mandat del magnat novaiorquès, de la mateixa forma que ho ha fet el número de civils morts en aquest tipus d’operacions. Pel que fa a la guerra del Iemen, universalment considerada una de les catàstrofes humanitàries més grans de la darrera dècada, Trump ha exercit les seves prerrogatives presidencials per a vetar l’aprovació d’una llei que hagués retirat l’exèrcit americà del conflicte; paral·lelament, l’administració ha estret la seva relació diplomàtica amb Aràbia Saudita, un dels principals responsables de la crisi, reforçant el programa de venta d’armes i despatxant-hi diversos destacaments de soldats. Cal també recordar, per altre banda, l’assassinat del General Major iranià Qassem Suleimani, atiant les flames d’un conflicte que no s’ha acabat esbravant de miracle, o bé la propensió del president a concedir solemnes indults institucionals a soldats creïblement acusats de crims de guerra. En matèria pressupostària també s’ha trobat a faltar la pretesa vena pacifista d’un Trump que, en clar contrast amb les seves incendiàries declaracions, ha incrementat el pressupost del Pentàgon per cinquè any consecutiu, afegint milers de milions de dòlars a una dotació explícitament destinada a cobrir costos derivats de conflictes a l’estranger. La llista de transgressions per part del magnat novaiorquès a la causa de la pau al món, en definitiva, podria seguir diversos paràgrafs més, però el diagnòstic de base és clar: l’anti-militarisme de Trump acaba tan bon punt el president s’aparta del micròfon.

Trump, en una instantània a l'entrada del Palau de Murabba a Riad, Aràbia Saudita. | Ninian Reid

Però de poc serveix assenyalar la hipocresia del president, en aquesta i en tantes altres qüestions, si s’obvia que Trump és capaç de vendre el seu producte precisament perquè hi ha votants que el volen comprar. Tal i com el periodista canadenc Jeet Heer resumeix la situació, “Trump és un estafador, però les seves estafes funcionen perquè responen a necessitats reals”. Després de gairebé dues dècades d’un interminable conflicte contra l’espectre del terrorisme que ha estat cobrant-se sense treva vides i recursos domèstics en una època de decadència socio-econòmica latent, el públic americà –fora i dins de l’exèrcit– se sent cada cop més atret cap a la possibilitat de contenir l’ímpetu intervencionista que ha portat a Washington a desplegar el seu poder militar a través dels cinc continents. Certament, Trump es beneficia d’un historial presidencial suficientment ambigu com per a no desmuntar d’entrada el seu suposat antibel·licisme: no ha iniciat cap nou conflicte a gran escala i, si bé ha escalat les accions ofensives, aquest increment ha estat sustentat bàsicament mitjançant drones, mètode que minimitza les baixes americanes i que com a tal sol ser millor tolerat pel públic que les invasions terrestres. Bàsicament, però, el que manté la farsa pacifista de Trump en vida és la tendència del Partit Demòcrata, tant avui com al 2016, a centrar-se no en la bel·ligerància de Trump sinó en les seves excentricitats diplomàtiques: el seu menyspreu per institucions internacionals com l’OTAN o l’OMS, la seva sintonia amb dictadors i líders ultra-dretans d’arreu, la seva indiferència envers els aliats tradicionals dels Estats Units, i un llarg etcètera. Totes aquestes observacions són certes, i dignes de ser criticades, però explotar-les a costa de no atacar la buidor enganyosa del discurs anti-militarista de Trump suposa concedir, de forma inadvertida, una pàtina de legitimitat a les argúcies del president.

Paradoxalment, fins al moment els Demòcrates han acusat al president de ser massa tou a l’hora d’encarar els reptes dels Estats Units a nivell global. Durant la campanya de 2016, per exemple, Clinton va acusar el magnat novaiorquès de ser confraternitzar amb la causa palestina (acusació que, tot sigui dit, no ha envellit particularment bé); enguany, Biden li ha recriminat la seva suposada displicència amb la Xina. Aquesta aparent asimetria s’explica degut al fet que l’estratègia electoral dels Demòcrates passa per intentar captar el vot d’antics Republicans desafectes amb Trump, bona part dels quals sol afavorir la bel·ligerància en matèria de relacions internacionals. La resta del país, però, rema clarament en la direcció contrària, i els Demòcrates farien bé d’actualitzar el seu programa als nou temps que corren. L’electorat americà certament ho agrairà, com sens dubte també ho faran aquells que continuen patint a títol propi les destructives reverberacions de la supremacia militar americana. De retruc, l’oportunisme antibel·licista de Trump (que ja ha aprofitat la tessitura per atacar a Biden, acusant-lo d’haver “enviat els nostres joves a lluitar en aquestes boges, interminables guerres”) quedaria exposat per allò que realment és: una pantomima populista més.