Pocs són els moments en que uns comicis electorals puguin important tant al públic global. El despertar amarg que molts van tenir el 2016 en confirmar-se la victòria de Donald Trump, la impotència pels resultats del Brexit, la nit que molts vam contenir l’alè en veure a Marine Le Pen a les portes de l’Elisi el 2017 i ara la preocupació in crescendo en pensar què serà d’Alemanya, i de retruc de la Unió Europea, sense Merkel a partir de 2021 són alguns dels exemples d’aquests moments.

Però ara mateix, en plena segona onada de la pandèmia que ho ha canviat tot, el món torna a dirigir la mirada, amb preocupació, cap els Estats Units d’Amèrica. I és que els resultats del 3 de novembre no només determinaran el futur de la que encara és la primera potència mundial, sinó que condicionaran el destí de la comunitat internacional. Amb una Xina decidida a exercir el seu poder i influència –a cop de talonari si fa falta– en pro dels seus interessos estratègics i una Unió Europea dubitativa que encara intenta trobar el seu lloc al món, la decisió que prenguin els ciutadans estatunidencs dictarà l’equilibri de poder de la política internacional. Ja han votat per correu més de 70 milions d’electors i es preveu una elevada participació tot i les acusacions de frau per part de Trump, cosa que fa encara més imprevisibles els resultats i ens indica que molts ciutadans ja fa temps que tenien decidit el seu vot.

Tot això porta a preguntar-se quin tipus de política exterior s’aplicarà des de Washington DC a partir del 20 de gener de 2021, data en que s’investirà formalment al president electe. Els experts consideren que el resultat de les eleccions tindrà enormes efectes sobre la política exterior del país i la seva posició a la comunitat internacional. D’aquesta manera, la visió del món i el tarannà diplomàtic que tingui el futur equip de la Casa Blanca ens pot servir d’indicador per veure cap a quina direcció aniran les coses.

Trump i l’aïllacionisme de l’America First

L’actual Administració Trump ha basat la seva acció exterior en la retòrica de l’America First, que es fonamenta en sortir de totes guerres en les que el país està implicat (Afganistan, principalment), repatriar les tropes alhora que es manté desplegada una força militar capaç d’acabar amb amenaces a la seguretat nacional, com es l’Estat Islàmic (ISIS), i mantenir la cada cop més minvant hegemonia estatunidenca al món. Això ha anat acompanyat d’un rebuig absolut al multilateralisme i a les organitzacions internacionals. El seu discurs a West Point el passat 23 de juny resumeix clarament la seva concepció del món: “La feina del soldat americà no és reconstruir nacions estrangeres, sinó defensar la nostra nació dels enemics estrangers [i defensar els interessos vitals d’Amèrica]. [...] No és deure de les tropes nord-americanes resoldre antics conflictes en terres llunyanes que moltes persones ni tan sols han sentit a parlar. No som la policia del món”.

D’aquesta manera, hem vist la política d’aïllacionisme al retirar bona part de les tropes d’Iraq i desentendre’s del conflicte sirià –donant via lliure al domini rus i a la incursió turca–. S’ha retirat de l’acord nuclear amb l’Iran (2015) i dels Acords de Paris (2016) contra el canvi climàtic (dos grans elements del llegat d’Obama), així com la seva participació a l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Per altra banda, però, Trump no dubtat en fer us del seu poder en la guerra comercial amb la Xina, enviant una força expedicionària a l’estret d’Ormuz davant del bloqueig iranià i conformant una coalició internacional que gairebé provoca una intervenció a Veneçuela.

I fins i tot s’ha pogut anotar uns quants èxits diplomàtics, com l’inici de les negociacions de pau i desnuclearització amb el règim de Corea del Nord (tot i que han quedat en suspens per falta d’entesa) i el passat mes de setembre gairebé aconsegueix un acord històric amb els talibans per retirar-se definitivament de l’Afganistan. Però, sens dubte, el major èxit de la diplomàcia de Trump és el Pla de Pau per Orient Mitjà, via els Acords d’Abraham (setembre 2020), que redefineixen el tauler de joc de la regió amb l’establiment de les relacions formals entre Israel i Emirats Àrabs Units i Kuwait, sumant-se així a l’acord amb Jordània de 1994.

Per tant, Trump ha combinat aquest aparent aïllacionisme de l’America First de no voler saber res del món, que al final no ha esdevingut del tot, amb un manteniment de la seva hegemonia político-militar per imposar els seus dictats quan considerés. Això ha despertat un paral·lelisme amb la Doctrina Monroe de 1823, on es pregonava aïllar-se dels problemes del món i de la intervenció europea mentre alhora feia d’Amèrica Central i del Sud en el back yard estatunidenc sota el lema “Amèrica pels americans”.

Biden i el retorn al multilateralisme

L’aspirant demòcrata, Joe Biden, a més de 30 anys d’experiència política té rere seu haver ostentat la vicepresidència durant els mandats d’Obama (2009-2017), període en que es va encarregar de les relacions diplomàtiques amb països com Iraq i Ucraïna durant els episodis de crisi, aprofitant l’experiència i els contactes de la seva època com a senador al Comitè de Relacions Exteriors del Senat.

Com a presidenciable, Biden parteix de la premissa que cap nació del món, i per tant tampoc Estats Units, pot enfrontar-se per ella sola a reptes de gran magnitud com el canvi climàtic, la proliferació nuclear, l’amenaça del terrorisme transnacional, els èxodes migratoris o la guerra cibernètica. És per això que fonamenta la seva política exterior en recuperar el lideratge diplomàtic que anteriorment havia exercit el país per refer les aliances perdudes i/o debilitades –especialment amb el cas d’Europa–, potenciant els valors comuns de la democràcia i el multilateralisme per fer front als reptes globals i per no cedir terreny a Xina i Rússia.

El punt de partida d’aquesta visió és la celebració d’una “Cimera per la Democràcia” per renovar l’esperit i el propòsit de la cooperació “entre les nacions del món lliure”. En definitiva, refer ponts. Per aquesta finalitat estableix tres ítems de treball: la lluita contra la corrupció, contra l’autoritarisme (incloent la seguretat electoral, recordem el Russiagate de 2016) i la promoció dels Drets Humans arreu.

Més enllà de l’àmbit diplomàtic, per recuperar aquest lideratge al món els demòcrates es marquen com a fites acabar amb les guerres en que Estats Units hi és present i derrotar el terrorisme d’ISIS (igual que defensen al GOP). No obstant, la diferència amb el president republicà és que mentre ell simplement es vol desentendre dels assumptes globals i prioritzar Amèrica, Biden elabora una narrativa analítica argumentant que “mantenir-nos atrinxerats en conflictes impossibles de guanyar només esgota la nostra capacitat de liderar altres assumptes que requereixen de la nostra atenció i ens impedeix reconstruir els altres elements del poder estatunidenc”.

El punt d’inflexió en la visió demòcrata de política exterior és en el moment en que es proposa retirar el suport a l’Aràbia Saudita per la seva intervenció al Iemen, la decisió d’iniciar una negociació de pau i desnuclearització amb Corea del Nord implicant a la Xina i en la proposta de recuperar el control de l’armament nuclear, tornant a assolir un acord amb l’Iran, revalidant els tractats START amb Rússia (els darrers expiren el 2021) per reduir l’arsenal i, a més, dictaminant que només manté el recurs nuclear com element dissuasiu i per respondre a un atac previ.

En conseqüència, tot i que a l’últim debat presidencial celebrat la setmana passada només es van dedicar 15 minuts literals a parlar sobre política exterior, van ser suficients perquè quedés clar que els dos candidats tenen visions absolutament contraposades. Si bé és cert que Trump ha aconseguit millorar les relacions amb Moscou respecte el mandat Obama, al debat es va negar a criticar la més que demostrada ingerència russa a les eleccions presidencials de 2016. I mentre Biden carregava contra Putin i exigia a la Xina que complís amb les normes internacionals, Trump no va promocionar l’acord comercial de fase 1 amb el soci asiàtic i va mentir afirmant que la Xina havia pagat 28.000 milions de dòlars als agricultors estatunidencs.

La llista de reptes en política exterior ens demostra que hi ha molta feina per fer a la propera Administració. El nou president que surti escollit la setmana vinent no només haurà de reconstruir un país debilitat per la pandèmia, qüestionat per bona part dels seus socis internacionals i dividit per l’encara latent conflicte racial, sinó que a més haurà de redefinir la posició dels Estats Units al món. Si Trump revalida per un segon mandat veurem la continuació de l’America First, mentre que si Biden arriba al despatx Oval prioritzarà restaurar les bones relacions amb els socis atlàntics i a l’Àsia sota el paraigües del lideratge nord-americà. La pregunta ara és si, com afirma l’analista Thomas Wright, s’ha arribat a un punt de no retorn i Estats Units definitivament ha perdut el lideratge que ha tingut des de la Segona Guerra Mundial.