Els republicans porten tota la campanya acusant el tiquet Biden-Harris de ser un cavall de Troia i, si guanyen les eleccions, omplir la casa blanca d'afins a Bernie Sanders i AOC, alhora que destinar 100 trilions de dòlars al Green New Deal. Una dada així de grossa fa basarda, i més quan el dèficit dels Estats Units s'ha enfilat fins a $3.3 trilions anuals per la pandèmia del coronavirus, disparant el deute total per sobre dels $27 trilions (pels pressupostos del 2019, però, la balança fiscal ja presentava $1t a retornar).

I doncs, d'on sortiria aquesta quantitat ingent de diners? Bé, abans de tot hem de contextualitzar i ordenar aquests "100 trilions". Per començar, la proposta del Green New Deal la va presentar, entre d'altres, el senador per Massachusetts, Ed Markey, argumentant una pèrdua del 10% del PIB nordamericà si no s'actuava fins l'any 2090. Amb la voluntat de revertir una situació climàtica clarament crítica, amb incendis mai abans vistos tant als Estats Units com a qualsevol altra part del globus, com Austràlia o l'Amazones, la resolució presentada el febrer de l'any 2019 es marca un límit de 10 anys per assolir un 100% de generació energètica renovable. Lògicament, aquest pla ha trobat una oposició total amb els republicans, que defensen el protagonisme energètic del petroli i el carbó.

2018 National Climate Assessment

Ara bé, també dins el Partit Demòcrata hi ha veus en contra, com la portaveu de la cambra de representants, Nancy Pelosi, o la senadora per Califòrnia Diane Feinstein, argumentant que no és factible dur a terme un pla tan gros en no més de 10 anys. La qüestió és tan crítica que ha ocupat portades i "prime time" als debats presidencials entre Trump i Biden. Segons la web de campanya de l'exvicepresident, el "Deal" és un punt de partida per posar remei a la pitjor crisi climàtica del nostre temps, i cal invertir-hi tot el que es pot per no només millorar la qualitat de l'aire i l'aigua, però sobretot ho centra a crear noves posicions de feina i generar fins a 10 milions de nous ocupats.

S'ha sentit l'exvicepresident parlar ahir mateix d'emplenar les carreteres amb desenes de milers de nous punts de càrrega per vehicles elèctrics, com també de subvencionar la fabricació i instal·lació de plaques solars i molins de vent. És clar, aquestes intencions, en cas de ser materialitzades si Biden surt elegit el 3 de novembre, comporten un cost sense precedents per l'economia estatunidenca, i surt molt més car que no pas usar carbó o petroli. I a la llarga? Us heu parat a pensar què passa si de sobte no hi ha petroli o s'acaba el carbó, amb una infraestructura nacional que no pot subsistir sense aquests 2 recursos? Molt més complicat que deixi de bufar el vent i s'amagui el sol rere núvols durant massa temps.

També cal recordar la posició excessivament a favor de les no renovables que té el president, Donald Trump, i les accions que ha dut a terme al llarg de la seva presidència. La nominació del llavors director general de la petroliera Exxon, Rex Tillerson, a la Secretaria d'Estat o l'opertura de mines de carbó tancades per l'administració Obama, així com també la decisió d'ampliar el "fracking" a parcs naturals... Són només exemples d'una proposta de dependència total en les fonts d'energia fòssils.

No crec que Biden aconsegueixi aprovar un Green New Deal, o els efectes més immediats que persegueix la proposta, però a llarg termini l'economia sortiria reforçada d'una inversió sobre el territori ianqui en renovables. Com a mínim Biden no diu en ple debat, davant de milions de votants indecisos, que els molins de vent maten ocells i causen càncer.