A menys de 100 dies de les eleccions de novembre, Trump continua ignorant tot tipus de precedents relacionats amb el seu càrrec presidencial. L'últim d'aquests casos ha estat el nomenament de quatre juristes i acadèmics com a membres de ple dret de la Conferència Administrativa dels Estats Units, una agència federal semi-independent que es dedica a millorar l'administració i burocràcia federals. Tot i que el nomenament en si mateix no queda fora de la normalitat històrica a dos mesos d'un possible relleu administratiu, el caire dels nous Membres ha fet saltar totes les alarmes a Washington. En comptes de cercar candidats conciliadors que deixin la porta oberta a una futura col·laboració entre l'administració que surti de les urnes al Novembre i la que ara ocupa les oficines federals, el President ha decidit apostar per nomenaments sortits dels sectors més durs del moviment conservador. El càrrec, de naturalesa tècnica, durada limitada a tres anys i possibilitat de pròrroga, és una de les posicions més importants dins el món del dret administratiu.

Qui són els nous Membres?

Roger T. Severino: Advocat californià i Director de l'Oficina pels Drets Humans del Departament de Salut i Serveis Humans. L'eliminació de les clàusules que protegien a persones de les comunitats homosexuals i transgènere de discriminacions particulars va ser decisió seva. La seva muller, Carrie Severino, dirigeix un think tank dedicat a promoure el nomenament de juristes conservadors a llocs d'influència.

Jennifer B. Dickey: Californiana també, és una veterana de l'administració Trump. Prèviament havia servit d'assessora especial a la Casa Blanca, amb un sou anual de $119,000.

Ronald A. Cass: Membre distingit de la Societat Federalista, una agrupació de juristes conservadors, Cass és un virginià de renom internacional. El seu bufet d'advocats és un dels més reconeguts en matèries de mediació, i Cass mateix és Professor Emèrit a la Universitat de Boston. De caire "originalista" en les seves interpretacions legals, ha aparegut a mitjans de comunicació per defensar els drets dels Estats davant el Govern federal.

Adrian Vermeule: Professor a la Universitat de Harvard, Vermeule és un dels noms més de moda als cercles conservadors americans. Convers recent al Catolicisme, ha adoptat des del seu canvi religiós una postura integralista que vol unificar de manera orgànica la moralitat cristiana i el poder públic.

Tots quatre són professionals reconeguts dins els seus camps, però comparteixen també dues característiques importants. Primerament, tots provenen del mateix sector del conservadurisme, allunyat del liberalisme i informat per les seves creencies religioes (Catòliques principalment). A més, tenen també en comú una certa lleialtat a la figura de Trump i al transvalsament que la seva victòria va suposar. Aquesta segona característica, i la necessitat per part del President d'omplir tants llocs com siguin possibles d'actors favorables al seu llegat per si de cas perdés les eleccions fan d'aquests quatre acadèmics l'opció guanyadora per Trump.

Quin sector polític representen?

Adrian Vermeule, Professor a Harvard, és el nou Membre de la Conferència Administrativa amb un perfil públic més clar. Tant és així, que certs sectors de Twitter van esclatar en fer-se pública la seva nova posició. La famosa "fe del convers" fa de Vermeule un dels juristes més actius en la defensa d'una escola particular de jurisprudencia. Informada pel dret natural tomista, la doctrina de Carl Schmitt, i l'integralisme político-social del Papa Lleó XIII, és la seva una manera de deixar enrere el consens entre neoliberals i neoconservadors que mantenia unit el G.O.P fins l'arribada de Donald Trump. La seva teoria ha aglutinat figures públiques com Sohrab Ahmari, columnista al New York Post, Patrick J. Deneen o Gladden Pappin, professor de teoria política a la Universitat de Notre Dame. Fora del Catolicisme compartit per Vermeule i els noms mencionats (tres dels quals són també conversos en edat adulta), el pensador israelià Yoram Hazony o el telepresentador de Fox News Tucker Carlson són alguns dels individus que entren dins l'esfera de Vermeule. El seu és un conservadurisme diferent al liberalisme abraçat per la major part de la tradició americana: nacionalista, religiós, comunitarista i localista. Un moviment que està tan allunyat del pseudo-socialisme progressista de caire internacionalista que representen els Demòcrates, com del liberalisme econòmic i social del Republicanisme financer.

El Professor de Harvard és un seguidor declarat del jurista i filòsof alemany Carl Schmitt, membre del Partit Nazi durant el III Reich i un dels intelectuals que més van influenciar la filosofia política i jurídica del segle XX. En la seva famosa obra la Dictadura, Schmitt va teoritzar sobre la naturalesa del poder executiu i els seus límits. És en els arguments d'aquesta obra i les seves posteriors ampliacions on Vermeule troba una base per defensar que el canvi social que ell vol aconseguir a Amèrica sigui propiciat pel Govern federal. El seu objectiu declarat és utilitzar les institucions públiques per guiar els Estats Units cap a un futur obertament cristià i de caire nacional-catòlic. La pugna entre esquerra i dreta és peer a ell el xoc de dues cosmovisions: l'origen del conflicte polític es troba en la lluita entre la Revolució i la Reacció, no pas en el conflicte de classes o d'altres teories. L'error de la "dreta amable", per a ell, és que compra i fa seu el marc mental i teòric del liberalisme progressista, sense adonar-se'n que tal moviment redueix el conservadurisme a un fre momentani, i no en una alternativa real. Només un canvi de paradigma cap a un sistema confessional i integralista, basat en el bé comú i la Doctrina Social de l'Església, pot ésser realment alternatiu.

El Professor Vermeule és molt crític amb el comportament del Deep State després de la victòria de DOnald Trump.

L'ídol polític actual de Vermeule i dels seus colegues no és només Donald Trump, una figura macabra i immoral en la que veuen només un líder ambiciós disposat a servir com a executiu fort. Es troba també en els regims "illiberals" i "post-democràtics" d'Hongria i Polònia, entre d'altres. Les polítiques públiques de Víktor Orbán, auto-qualificades com a demòcrata-cristianes, són per als Catòlics integralistes un exemple de com la dreta més reaccionaria pot reclamar per a si mateixa no només el poder temporal de les estructures d'Estat i socials, sinó la possibilitat de dibuixar i desdibuixar les institucions mateixes. Al cap i a la fi, Orbán ha estat referendat repetidament a les urnes, com també ho ha estat PiS a Polònia, i per tant les crítiques que titllen a tots dos d'anti-demòcrates només poden fer-ho des d'un paradigma liberal. Pot haver-hi una democràcia sense liberalisme? Pot el populisme esdevenir una alternativa seriosa al constitucionalisme, al rule-based order, i a l'internacionalisme progressista que ha esdevenit l'status quo occidental després de la Segona Guerra Mundial? Aquestes són les preguntes que emmarquen el debat entre famílies polítiques dins el conservadurisme, i les respostes de Vermeule i companyia són un desafiament obert a les institucions actuals americanes.

Que Orbán sigui l'ídol polític dels nous prohoms de Trump diu molt de la seva administració. Tot i que Trump hagi llegit tantes planes de (i sobre) Schmitt com trofeus de la Champions League tenim els de l'Espanyol, les veus que li xiuxiuegen a cau d'orella semblen tenir un caire autoritari i reaccionari. Alguns moviments recents del President, com el d'amenaçar amb retardar les eleccions, poden ser vistos com una aproximació per la via dels fets a la manera de pensar de Vermeule i companyia. Si la Constitució perd el seu lloc d'honor com a dipositari de tota legitimitat política als Estats Units (com ja avisava Schlessinger Jr. al 1973), el futur perdria també tota mena de certesa.

El sistema nacional-catòlic de Francisco Franco és, si no un referent, al menys un model. No és agosarat aventurar que una expressió semblant seria gairebé impensable dins una administració de Mitt Romney.

Atacada a dues bandes, la Constitució ha passat per millors moments. Per una banda, els activistes progressistes i d'esquerres més radicals proposen deixar-la de banda pel seu passat esclavista. Si una esmena és tot el que separa un home negre lliure de l'esclavitud legal, el document no és digne de ser la Magna Carta dels americans. Per altra banda, i sense haver arribat encara a l'acció directa dels seus rivals compatriotes, Vermeule i companyia volen sotmetre el text legal a una noció catòlica i nacionalista de "bé comú". El que podria interpretar-se simplement com un nomenament més, de rutina, sembla ser una declaració en tota regla, o com a mínim l'elevació d'un sector conservador, fins ara minoritari, al centre de tot plegat. Es podria tractar d'un símptoma de la creixent presència pública d'un sector tradicionalista del Partit Republicà que segueix sense abandonar la vida pública, malgrat haver perdut totes les batalles culturals importants que se li han posat per davant en els últims 50 anys.