Des de fa dies, una carta oberta signada per cent-cinquanta personalitats, de Chomsky a J. K. Rowling, ha sacsejat el panorama polític estatunidenc. El text denuncia, sense referir-s'hi, la cultura de la cancel·lació (CC). A Espanya s’ha signat un manifest semblant contra la “intolerància progressista”. Però, què és la cancel culture?

Què és la cultura de la cancel·lació?

És "la pràctica de retirar el suport a (o cancel·lar) personatges i empreses després que hagin fet o dit alguna cosa considerada objectable o ofensiva". De fet, sovint comporta la demanda d’anul·lar conferències o acomiadar una persona per les opinions que ha expressat. Aquesta censura no prové d’un estat opressor, ni d’unes elits corruptes: prové de la massa informe que habita les xarxes socials. És el que Matt Taibbi anomena Twitter Robespierres.

A les últimes setmanes, als EUA, a més de monuments d’esclavistes i abolicionistes atacats per igual, el psicòleg i lingüista de Harvard, Steven Pinker, l’excap d’opinió del New York Times, James Bennet, i David Shor, un analista de dades acomiadat per compartir a través de Twitter un estudi sobre la violència dels anys 60 i l’elecció de Nixon, són alguns exemples d’aquest fenomen.

Caricatura de Robespierre executant el botxí després d'haver executat a tota França

Clictivisme

Segons una enquesta de Politico, una majoria dels que practiquen aquesta forma de clictivisme són de la generació Z i millennial, i políticament simpatitzen amb el Partit Demòcrata. Una característica de la CC és que s’origina a les xarxes, on sovint els usuaris estan més preocupats per la validació social d’un like o retuit que altra cosa.

Però les conseqüències pels assenyalats no són pas virtuals, sinó ben reals. De fet, la meitat dels enquestats pensa que aquesta pràctica té un impacte negatiu en la societat. Internet ha facilitat aquest abús, especialment en un clima de polítiques d’identitat i amb un president decidit a polaritzar el país.

La resposta dels “intel·lectuals”

Si bé alguns signataris del text publicat a Harper’s Magazine fan gala d’una hipocresia espaterrant, com Bari Weiss, que com a estudiant a la Universitat de Colúmbia va liderar les campanyes contra professors que gosessin simpatitzar amb la causa palestina, no invalida la realitat que, poc a poc, especialment des de l'esquerra, emergeix una cultura intolerant amb la disparitat d’opinions.

Deia Gramsci que el vell món mor, el nou triga en aparèixer, i en aquell clarobscur sorgeixen els monstres. En aquests temps incerts, un monstre uniformitzador s’entreveu, però convé anar amb compte de no menystenir-lo. La CC és una eina poderosa pels que no tenen ni veu ni poder. Alguns, com Trump, descarten llurs reivindicacions com a totalitàries. És un error.

De la mateixa manera que la CC intensifica el pensament de grup i no té cap objectiu didàctic (silenciar algú no el fa canviar d’opinió ni entendre què pot haver fet malament, ans al contrari, el reforça en les seves accions i conviccions), tractar-la amb menyspreu tindrà, inversament, el mateix efecte.

Conclusió

El principi és clar: tothom ha de tenir dret a pensar i expressar-se lliurement. El problema és, i això és el que passen per alt aquests manifestos, que l’actual sistema capitalista no dona accés per igual a tothom per exercir aquestes llibertats. De manera que és una conseqüència lògica que els silenciats pel sistema vulguin silenciar la resta. No és nou.

Com tants altres moviments del passat, té encerts i desencerts. El que no queda clar és si els que hi participen ho entenen això, que són fal·libles, que no són guardians de la veritat absoluta. A l’inici de La rebel·lió dels animals d’Orwell, un dels set manaments és que tots els animals són iguals. Cap al final del llibre, però, al mur ja només n’hi queda un, de manament, i llegeix: “tots els animals són iguals, però uns més que els altres”. Fóra bo recordar-ho. Tots sabem en què es va convertir el món que Orwell satiritzava.