Tot i caure en diumenge –o precisament per això– el passat 10 de maig va ser una jornada especialment frenètica per a Donald Trump, almenys pel que fa a la seva activitat a Twitter. En assolir la improbable fita d’encabir 126 tuits i retuits en un sol dia d’intens posting, el 45è president dels Estats Units es va quedar a tan sols 16 interaccions de superar el seu particular rècord d’activitat online*, establert a principis d’aquest any durant el clímax del seu impeachment. Al bell mig d’aquesta allau cibernètica hi raïa l’ominosa ombra de l’anomenat ‘Obamagate’, l’escàndol que, a jutjar per l’agitat to de les darreres missives de Trump, promet sacsejar els fonaments del panorama polític americà durant els mesos que vindran. La pròpia etimologia del terme, que uneix de forma poc discreta el cognom del predecessor de Trump amb el sufix -gate (emprat en l’imaginari americà per a designar escàndols de tota mena d’ençà el famós cas Watergate que va culminar amb la dimissió de Nixon l’any 1974), és convenientment il·lustrativa, denotant simultàniament la gravetat de l’assumpte i el grau d’implicació de l’oposició demòcrata. Però si bé el nom de l’afer ens esclareix a grans trets la direcció general de la polèmica, desgranar-ne els detalls constitueix una tasca força menys evident. Precisament això és el que va intentar un periodista del Washington Post en preguntar a Trump sobre el cas, tot aprofitant una roda de premsa rutinària celebrada el dilluns següent al frenesí dominical del president a Twitter. El que Trump va oferir a continuació va ser poc menys que una classe magistral en l’art característicament polític de la retòrica vàcua, limitant-se a declarar que l’Obamagate

ha estat ocorrent molt de temps. Ha estat ocorrent des de fins i tot abans que jo fos elegit, i és una desgràcia que hagi passat [...] coses terribles han passat, i no s’hauria de permetre que aquestes coses passessin mai més al nostre país [...] vostè sap quin és el crim. El crim és obvi per a tothom. Tot allò que ha de fer és llegir els diaris, excepte el seu.

Però per bé que Trump sigui aparentment incapaç d’explicar el que ell mateix ha sentenciat com a “el crim polític més gran de la història americana, de lluny”, l’entramat mediàtic que orbita entorn la figura del president sí sembla trobar-se en condicions de presentar una concepció més o menys coherent de la trama. Les acusacions es remunten a la campanya electoral de 2016, al llarg de la qual l’administració Obama va ésser alertada per l’FBI sobre la possible existència de vincles entre el Kremlin i la candidatura de Trump. Un dels indicis més prometedors en aquesta direcció era una conversa telefònica que l’aleshores ambaixador rus als Estats Units, Sergey Kislyak, havia mantingut a finals de 2016 amb un ciutadà americà que li hauria recomanat no respondre a les sancions econòmiques imposades sobre Moscou sota el pretext que l’administració Trump seria més receptiva a les preferències russes. Seguint la legislació vigent sobre protecció de dades als Estats Units, els serveis d’intel·ligència inicialment van censurar (en argot governamental: ‘emmascarar’) la identitat de l’individu amb qui conversava l’ambaixador rus. Entenent però que la identitat de l’interlocutor de Kislyak podria ser jurídicament rellevant per al cas, l’administració Obama va exercir la seva potestat de sol·licitar-ne el ‘desemmascarament’. Conseqüentment, el subjecte en qüestió seria revelat com a Michael Flynn, membre executiu de la campanya electoral de Trump i més tard Secretari de Seguretat Nacional de la present administració. Segons els proponents de l’Obamagate, però, el desemmascarament de Flynn no hauria respost a criteris estrictament tècnics sinó que delataria una intencionalitat política per part de l’administració Obama, que suposadament hauria utilitzat la seva figura com a punt de partida des del qual orquestrar, en el marc de la investigació dels vincles entre el Kremlin i la campanya de Trump, una persecució jurídica contra el magnat novaiorquès.

Michael Flynn (centre) en un míting electoral de Donald Trump, tardor de 2016. | Gage Skidmore

L’agressivitat amb què l’univers mediàtic conservador ha promulgat l’Obamagate, tanmateix, contrasta frontalment amb el recorregut empíric de les acusacions, que sent generosos és més aviat limitat. Per una banda, perquè si bé és cert que la investigació sobre la ingerència russa en les eleccions presidencials de 2016 va començar a la recta final del mandat d’Obama, amb el canvi d’administració el cas va ser transferit a Rod Rosenstein, fiscal general designat pel propi Trump. Per l’altra, –i per molta atenció que el cas hagi atret en cercles més propers a l’actual president–perquè l’afer Flynn té poc d’excepcional: les sol·licituds de desemmascarament són un mecanisme que Washington invoca rutinàriament en les seves operacions d’intel·ligència (l’administració Trump, per exemple, en va tramitar més de 10.000 només durant el 2019), i tota l’evidència de la que disposem indica que el desemmascarament de Flynn es va fer dins els paràmetres de la legalitat, tal i com han admès senadors del propi Partit Republicà en un comunicat recent. Sí és cert, com bé denuncien els proponents de l’Obamagate, que filtrar a la premsa de la identitat d’un subjecte desemmascarat (com va succeir amb Flynn) és il·legal, però fins al moment no existeixen proves fefaents que cap membre l’administració Obama estigués directament implicat en la divulgació mediàtica de la identitat de Flynn, i la correspondència interna de l’FBI que ha estat desclassificada en les darreres setmanes tampoc proporciona cap indici en aquesta direcció. Tal i com Ryan Goodman, professor de dret a la Universitat de Nova York, resumeix l’assumpte, “[l’Obamagate] es tracta aparentment d’una campanya per a confondre el públic tot barrejant accions legítimes i rutinàries com el desemmascarament de la identitat de ciutadans americans amb l’acció de filtrar informació classificada als mitjans”. “El timing de la controvèrsia, que arriba més de tres anys després de la filtració [de la identitat de Flynn] suggereix que els serveis d’intel·ligència estan sent manipulats amb finalitats polítiques durant el període d’eleccions”, afegeix Goodman en declaracions al Washington Post. La feblesa jurídica i el caràcter partidista de les acusacions, val a dir, és meridiana no només per als experts sinó també per als pesos pesants de la pròpia administració Trump, com bé demostra la negativa tant del fiscal general William Barr com del president del Comitè Judicial del Senat Lindsey Graham, dos dels més fidels aliats del president, a investigar l’assumpte en més profunditat. En última instància, però, centrar-se en la solidesa de les acusacions és en certa manera irrellevant, perquè al cap i a la fi l’Obamagate no pretén adreçar cap problema legal sinó encobrir-ne un altre –molt més greu– de naturalesa política.

Per bé que la incompetència governamental hagi estat (excloent meritòries excepcions) el fil conductor de la resposta occidental al coronavirus, pocs països tenen el dubtós honor d’haver gestionat la pandèmia tan ineptament com els Estats Units, on el nombre d’infectats s’aproxima als tres milions i els morts sobrepassen amb escreix el llindar psicològic de les sis xifres. Gran part del pes d’aquesta hecatombe sanitària recau directament sobre les espatlles de Trump, que com a president no només ha abdicat tota responsabilitat en matèria de lideratge sinó que a més ha contribuït a empitjorar activament la situació, des d’actuar al marge (i sovint en contra) de les recomanacions dels experts a promoure teràpies sense base científica com injectar-se desinfectant. Econòmicament parlant el panorama no és molt més prometedor, amb una borsa erràtica i uns nivells d’atur no vistos des de la Gran Depressió que amenacen amb perllongar l’expansió del virus en un país on les empreses, i no l’estat, són les principals proveïdores d’atenció mèdica. Per a Trump, que havia apostat la seva estratègia de reelecció a un índex d’ocupació i un mercat financer que a principis d’any havien assolit màxims històrics, el daltabaix suposa una amenaça existencial per a la seva continuïtat a la Casa Blanca, i la seva desesperació per a reactivar l’economia l’ha conduït a relaxar restriccions molt abans del que les dades semblarien recomanar, reconvertint el confinament en un debat de tints més partisans que no pas sanitaris. A mesura que els estats (predominantment aquells governats per republicans) comencen a reobrir, les conseqüències de la caòtica gestió de l’administració Trump comencen a fer-se més evidents: enlloc de disminuir, els casos han repuntat en nombrosos estats, i en molts d’ells l’augment de la demanda derivat d’aquesta reobertura precoç ha resultat insuficient per a mantenir el petit i mitjà negoci obert.

Trump, en una roda de premsa extraordinària sobre el coronavirus. | Shealah Craighead

Perseguit per una gestió de la pandèmia qualificada pel propi Obama de “desastre caòtic absolut”, la propagació del coronavirus arreu del territori americà ha deixat a Trump contra les cordes, i si ens hem de guiar per les tendències demoscòpiques recents, tant la seva popularitat com les seves possibilitats de ser reelegit aquest novembre són considerablement més baixes que tot just fa un parell de mesos. En aquest context patentment desfavorable, el magnat novaiorquès s’ha vist un cop més en la tessitura de recórrer la seva arma retòrica predilecta, la manipulació, en un intent desesperat de distreure l’electorat de la letal ineptitud amb què el seu govern ha encarat el COVID-19. Pivotar cap a un cas tan jurídicament insostenible com l’Obamagate en bell mig d’una pandèmia global no és, per descomptat, una tàctica ideal per a atraure nous votants; en aquest sentit, l’objectiu del president sembla ser més aviat el de consolidar la seva base de suport i de retruc imposar el seu esquema de prioritats sobre els mitjans. L’estratègia d’al·ludir a sinistres conspiracions burocràtiques per tal de desviar l’atenció dels seus fracassos com a líder no és pas nova per a Trump, que ha fet de la suposada (i infundada) “caça de bruixes” contra la seva administració un dels temes recurrents de les seves intervencions presidencials. La implicació d’Obama en aquest tipus de denúncies tampoc és un desenvolupament recent; Trump, de fet, ha acusat el seu antecessor d’un ventall de càrrecs inversemblantment ampli al llarg de la legislatura, des d’al·legacions risòries com sabotejar l’aire condicionat de la Casa Blanca a càrrecs més greus com punxar els telèfons de la seva residència personal. En aquesta ocasió, però, el tret diferencial de les acusacions de Trump és que busquen no només atacar la figura d’Obama sinó també –i potser més significativament– la del seu vicepresident Joe Biden, candidat demòcrata de cara als comicis d’aquesta tardor. A priori, el recorregut mediàtic d’un escàndol tan qüestionable com l’Obamagate podria semblar més aviat limitat, particularment en un context tan excepcional com l’actual. Trump, tanmateix, té una destresa pràcticament incomparable pel que fa a alterar la percepció mediàtica dels seus oponents polítics, ja sigui emprant acusacions exagerades o bé rotundament falses. Al llarg de la campanya de 2016, per exemple, Trump va explotar un escàndol relativament menor com era l’ús d’un servidor de correu electrònic no oficial per part de Hillary Clinton per tal de representar la seva rival demòcrata com a irremeiablement corrupta. Si bé reprovable des d’un punt de vista legal, la ja cèlebre “controvèrsia dels correus” era difícilment comparable amb la lletania d’escàndols que planaven sobre el magnat novaiorquès, entre els quals hi figura una bateria d’acusacions d’assetjament sexual per part de vint-i-cinc dones. Fos com fos, Trump va acabar sortint-se amb la seva, i la popularitat de Hillary Clinton a les enquestes va minvar en acordança. Setmanes més tard, amb l’escàndol encara fresc en l’imaginari de l’electorat americà, Trump es proclamava el 45è president de la història del Estats Units.

Reflexionant sobre les eleccions de 2016, el director executiu de la campanya Trump, Steve Bannon, va resumir el pla d’acció del magnat novaiorquès amb les següents paraules: “els demòcrates no importen. La veritable oposició són els mitjans. I la forma en què s’han de tractar els mitjans és inundant-ho tot amb merda”. L’Obamagate, al cap i a la fi, no és sinó una prova inequívoca que les tàctiques de Bannon continuen tan presents avui en el full de ruta de Trump com fa quatre anys. Aquest novembre comprovarem, però, fins a quin punt romanen efectives.


*En el moment de publicació d’aquest article, el rècord de tuits/retuits enviats per Trump en un sol dia es troba en 200. El president va batre la seva anterior marca el passat 5 de juny, enmig de les protestes contra la brutalitat policial arreu del país.