Minneapolis ha viscut unes setmanes turbulentes d’ençà la mort de George Floyd a mans de la policia el passat 25 de maig. Les protestes, històricament excepcionals en intensitat i durada, han paralitzat per complet una ciutat mitjana de reputació progressista, posant contra les cordes una administració local –aclaparadorament demòcrata– que ha vist reflectit en l’assassinat de Floyd el fracàs de les reformes que s’havien anat implementant durant els darrers anys amb l’objectiu de combatre la brutalitat policial. Més enllà del gens negligible fet d’haver desencadenat un moviment d’abast veritablement global contra la subjugació racial, el caràcter resolutiu del clamor contra la violència policial ha alterat per complet el dia a dia a Minneapolis, empenyent el cos policial de la ciutat al límit de les seves forces i reclamant entretant una comissaria, circumstància sense precedents en la història de la desobediència civil americana.

Aquesta virulència, tanmateix, no ha sigut pas un impediment per a la popularització de les reivindicacions anti-racistes entre el públic general: a dia d’avui, de fet, el fenomen Black Lives Matter gaudeix de l’aprovació més gran que un moviment contra-hegemònic ha tingut entre els ciutadans americans des de la insurrecció contra el poder britànic a finals del segle XVIII. En l’àmbit immediatament local, la popularitat de les protestes ha forçat l’alcalde Jacob Frey a cedir progressivament més terreny –de forma figurativa i literal– al que probablement constitueix la principal amenaça a les seves possibilitats de re-elecció l’any vinent al capdavant de la batllia. Les reticències del moderat Frey a alterar significativament l’estructura del departament de policia de Minneapolis, tanmateix, han acabat topant no només amb l’ímpetu radical dels manifestants sinó també amb la resistència de la pluralitat dels membres del consell municipal de la ciutat, que ja a l’inici de les protestes havien explicitat la seva voluntat de “crear un nou model transformatiu per tal de cultivar la seguretat a la nostra ciutat”. Finalment, i encara que s’haurien explorat vies més reformistes com retallar el pressupost policial o reduir el número d’agents per càpita, les autoritats municipals s’haurien decantat per una opció sensiblement més contundent: abolir el cos policial de Minneapolis, entenent que el departament és “irremeiablement irreformable”, en paraules d’un dels membres del consell. Però si bé a aquestes alçades l’objectiu de “començar el procés d’acabar” amb el corpus policial de la ciutat està fora de dubte, la forma exacta que prendrà l’entitat successora del Departament de Policia de Minneapolis roman encara una incògnita. Les experiències d’altres ciutats que han replantejat de forma crítica la seva relació amb les forces de seguretat, en aquest sentit, podrien ser de gran utilitat per als legisladors de Minneapolis en la seva transició cap a un nou model d’ordre públic.

Camden, Nova Jersey

Antic centre industrial de la costa est americana, l’esplendor comercial de la ciutat de Camden va retrocedir precipitosament durant les dècades immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial caracteritzades arreu dels Estats Units per l’externalització del teixit productiu. Emulant l’experiència de gegants caiguts com Detroit, el buit econòmic deixat a Camden per la deslocalització industrial seria ràpidament aprofitat pel crim organitzat, que acabaria fent de la ciutat la punta de llança del tràfic de drogues regional. Avui, Camden computa entre els municipis menys segurs dels Estats Units, i el còctel de pobresa i criminalitat que defineix la història recent de la ciutat n’ha deixat l’economia en estat crític, entregant-ne el pressupost als designis de l’administració de Nova Jersey. Aquesta dependència en els subsidis estatals, però, finalitzaria abruptament l’any 2010 amb l’elecció del republicà Chris Christie com a governador de Nova Jersey. Christie, que havia fet de la responsabilitat fiscal un dels missatges centrals de la seva campanya, va declarar poc després d’assumir el càrrec que “els contribuents de Nova Jersey no continuaran pagant els excessos de Camden”, i les seves asseveracions trigarien poc a materialitzar-se: de la nit al dia, el departament de policia de Camden va veure el seu pressupost reduït a pràcticament la meitat, deixant un cos “en retirada gairebé total” resignat a assistir tot just l’any següent al màxim històric d’homicidis a la ciutat, amb 67. Mesos més tard el departament es dissoldria oficialment, cedint les responsabilitats en matèria d’ordre públic a l’administració del comtat. El procés de refundació del cos cauria sota l’ull atent de l’activisme local, atent a la fugissera finestra d’oportunitat que l’ocasió presentava per a alterar el balanç de poder entre la ciutadania i les forces de seguretat. Amb aquesta finalitat el nou departament adoptaria importants canvis en matèria d’estructura i funcionament, entre els quals hi destaca una revisió a fons de l’ús ‘raonable’ de força letal, seguint un exhaustiu document de 18 pàgines desenvolupat en conjunció amb un equip d’experts de la Universitat de Nova York. En paraules de Farhang Heydari, investigador a la Universitat de Nova York i membre del projecte, el document “requereix que l’ús de força sigui no només raonable i necessari sinó també proporcional”. Aquestes pautes, matisa Heydari, “són requeriments; no són suggerències”, i qualsevol agent que no les observi –així com qualsevol agent que s’abstingui d’intervenir en presenciar un company fer un ús desproporcionat de la força– s’arrisca a ser expulsat del cos. Juntament amb altres mesures com l’obligatorietat de càmeres corporals per a filmar les intervencions dels agents o la intensificació de la formació policial, les instàncies de violència policial han minvat un 95% des del 2014.

Degradació urbana a Camden, la ciutat més pobre de l'estat de Nova Jersey. | Wikipedia

A les llums de Camden també hi ha ombres, però. Tal i com denuncien grups locals, el nou cos continua acusant una flagrant falta de representativitat racial: en una comunitat on els afroamericans i els llatinoamericans constitueixen gairebé el 90%de la població, la majoria d’agents continuen sent blancs. Les multes per ofenses menors, per altra banda, han incrementat considerablement, condemnant el 30%de ciutadans de Camden que viuen sota el llindar de la pobresa a pagar o afrontar severes conseqüències penals. Sigui com sigui, els èxits del nou departament són evidents: amb tan sols 25 l’any passat, els homicidis ha decrescut un 63%des del pic del 2012; durant el mateix període, el crim violent ha minvat un 23%i el crim no-violent s’ha reduït a gairebé la meitat. Queda, per suposat, molta feina a fer a Camden en termes de seguretat, però si els primers anys post-reforma són simptomàtics de quelcom més profund, les bases per a un futur més prometedor semblen haver estat establertes.

Irlanda del Nord

Creada com a baluard protestant en contrapartida a una República d’Irlanda predominantment catòlica, l’administració nord-irlandesa mai va amagar amb excessiu recel la seva condició oficiosa de “estat protestant”, en paraules d’un ex primer ministre del territori. Aquest sectarisme burocràtic certament tampoc eludia les forces d’ordre públic, conegudes com a Policia Reial de l’Ulster (Royal Ulster Constabulary), que a principis de la dècada dels 70 registraven un irrisori 5% d’agents catòlics en un moment en el qual el 40% de nord-irlandesos professaven el catolicisme. Més enllà de qüestions de representativitat sectària, l’hostilitat enquistada de les forces d’ordre públic envers el bàndol catòlic quedaria en evidència durant el conflicte nord-irlandès, amb agents que refusarien protegir manifestants catòlics d’agressions unionistes o d’altres que fins i tot arribarien a atacar-los de forma directa. La qüestió de la parcialitat de les forces de seguretat adquiriria consegüentment una importància cabdal durant les negociacions que culminarien en l’Acord de Divendres Sant, que formalitzà el cessament de les hostilitats l’any 1998. D’aquest pacte en sorgiria una llista de recomanacions, elaborada per una comissió internacional en conjunció amb les comunitats catòlica i protestant, destinada a establir un nou cos policial que ambdues faccions poguessin percebre com a imparcial. Amb aquesta finalitat, la Policia Reial de l’Ulster seria oficialment re-anomenada Servei de Policia d’Irlanda del Nord (Police Service of Northern Ireland), un nou cos dissenyat per i destinat a servir a la comunitat local. Les reformes, a més, establirien una quota d’un 50% d’agents catòlics; paral·lelament, el govern britànic es comprometria a facilitar la jubilació d’agents veterans, predominantment d’extracció anglesa i sense lligams al territori nord-irlandès. Per altra banda, i seguint l’objectiu de blindar el poder policial, el nou cos seria sotmès a un triumvirat de mecanismes correctius (un consell ciutadà local, un defensor del poble i una comissió internacional) destinats a supervisar l’activitat de les forces de seguretat i investigar-ne els excessos.

Policies a Belfast, Irlanda del Nord. | Joshua Hayes

Dues dècades després de la implementació de les reformes, el Servei de Policia d’Irlanda del Nord continua sense haver assolit alguns dels seus objectius fundacionals; a tall d’exemple, la proporció de policies catòlics continua lluny del 50%, per bé que aquest percentatge hagi incrementat substancialment en els darrers anys. Tanmateix, és innegable que el nou cos ha transformat radicalment la relació entre la policia i els ciutadans nord-irlandesos, tal i com les xifres evidencien: en l’actualitat, una majoria folgada de ciutadans del territori declaren confiaren la policia, i la taxa de criminalitat és sensiblement més baixa del que mai va arribar a ser durant la segona meitat del segle XX. A dia d’avui, l’horitzó polític a una Irlanda del Nord sacsejada ara per l’impacte del Brexit roman incert; en certa manera, tot i la fi del conflicte armat, les divisions polítiques i religioses mai han acabat de cicatritzar del tot. Sigui com sigui, els nord-irlandesos compten actualment amb unes forces d’ordre públic relativament equànimes, capaces de respondre davant la ciutadania. Per a un territori amb una història com la d’Irlanda del Nord, això ja representa en sí mateix un avenç d’inestimable importància.

Cherán, Mèxic

Per bé que la constel·lació d’organitzacions criminals englobades sota el terme ‘càrtel’ solen ser primordialment associades amb el comerç il·legal de drogues, el rang d’activitats amb què aquestes entitats busquen lucrar-se s’ha expandit al llarg dels anys molt més enllà del reialme del narcotràfic: actualment, de fet, els càrtels constitueixen un pes important en tota mena de sectors de l’economia mexicana, del negoci de la mineria al cultiu de l’alvocat. A l’estat de Michoacán, al sud del país, els càrtels s’han fet amb el control de la indústria de la fusta, estenent la seva influència fins als indrets més recòndits de la regió. Cherán, amb poc més de 15.000 habitants, era fins fa menys d’una dècada una altra localitat destinada a conviure amb la intimidadora presència del càrtel, que amb els anys s’havia anat configurant com un dels principals maldecaps de les autoritats regionals. La principal por entre els habitants de Cherán, concretament, era la possibilitat cada cop més factible que el crim organitzat acaparés el subministrament local d’aigua per tal d’abastir les seves operacions forestals, posant en perill l’economia d’un poble que té en la ramaderia la punta de llança de la seva economia. Finalment, després d’haver esgotat totes les vies de diàleg amb el càrtel, les veïnes del poble decidiren prendre la justícia per les seves pròpies mans, alçant-se en armes i subseqüentment expulsant el càrtel del poble a mitjans de 2011 (poc després el seguirien la policia i els polítics municipals, desterrats sota sospita de col·laborar amb el crim organitzat). Al llarg de les setmanes següents s’establirien punts de control a les principals vies d’accés al poble custodiats per l’anomenada Ronda Comunitaria, una milícia ciutadana erigida per tal de preservar el nou ordre veïnal. Fins i tot el bosc circumdant, antigament sota l’amenaça dels llenyataires a sou del càrtel, passaria a ser patrullat diàriament per la Ronda Comunitaria, que a efectes pràctics ha aconseguit acabar amb la tala il·legal a la zona. Seguint l’alçament, Cherán es faria també amb el control de la justícia, passant a  administrar crims menors relacionats amb i l’ordre públic i imposant les seves pròpies penes, generalment en forma de treball comunitari. El fiscal general continua ocupant-se d’ofenses de major envergadura, però la incidència de crims com l’assassinat o el segrest és virtualment inexistent des de l’expulsió del càrtel, fent de Cherán un “oasis d’esperança” en un dels estats més violents del país.

Veïns de Cherán patrullant la ciutat sota el comandament de la Ronda Comunitaria. | Eneas de Troya

Els paral·lelismes entre una ciutat estatunidenca de mida mitjana com Minneapolis i una petita població autogestionada com Cherán són, per descomptat, més aviat escassos; de la mateixa manera, els reptes que cada comunitat afronta en matèria de seguretat difícilment son intercanviables. A un nivell més elemental, però, l’exemple de Cherán –així com el de Camden, o el d’Irlanda del Nord– posa en relleu un principi de validesa universal: l’ordre públic ha de ser construït i mantingut en conjunció amb la ciutadania per a qui les forces de seguretats vetllen. A Minneapolis, si hem de jutjar per l’excepcionalitat del moment, sembla que la tendència hagi estat sovint la contrària.