Fa uns dies llegia que Joe Biden obtenia l'últim delegat necessari per rebre, formalment, la nominació Demòcrata per president. Una conseqüència lligada, sempre, a un treball més o menys intens i, sobretot, a una campanya i una lluita d'ideologies. No en aquest cas.

S'han convertit en un jugador absolutament passiu sobre conflictes ja siguin nacionals com més enllà del seu país. La degradació del seu discurs els han portat a ser, essencialment, poc més que un anti-Trump i tot el que ell diu, rel·legant-se a una posició purament defensiva i sense cap mena de proposta o ideologia original. Com deia abans, qui porta les regnes dels blaus és Trump. Tot es diu i es fa amb la idea de guanyar la Casa Blanca, sense tenir en compte res més ni ningú.

Com en tants altres escenaris, no només el de la política, s'ha deixat de costat el contingut i el sentit del què es fa, en favor de les formes i la presentació. I, com ja sabreu, això no és pas una sorpresa. El primer debat presidencial retransmès per televisió als Estats Units, aquell que Kenendy va guanyar segons qui el vàren veure i Nixon segons els oients, ara fa 60 anys, va demostrar que decorar una proposta de país amb una cara bonica i maquillatge donava molts vots.

La realitat d'avui, però, fa aflorar una versió absolutament prostituïda del "showmanship" estatunidenc, cada cop més extrapolat a la resta d'occident. El resultat no pot ser més fatal per la política i les bones idees de país queden castigades per un interès minvat i minvant. És per això que aquesta batalla l'està guanyant el Partit Republicà, amb propostes amb més o menys sentit però presentades (i rebudes) com el súmmum pel país.

Tornant al problema dels Demòcrates, la sortida gairebé d'un dia per l'altre de molts candidats potents, com el cas de Pete Buttigieg, Kamala Harris i Amy Klobuchar van facilitar un efecte d'aglomeració del votant moderat i conservador al voltant de Biden, com ja sabeu i com ja ha passat. El cas és que no s'ha debatut a fons sobre què ha de ser el Partit Demòcrata, que pateix una cada cop més forta divisió entre diferents faccions.

Recordareu que va existir certa opisició a la idea que Nancy Pelosi ocupés, de nou, la posició de "Speaker" de la Cambra de Representants quan els blaus van recuperar la majoria als midterms de 2018. Aquesta reticència i, fins i tot, urticària va ser capitanejada pels ""progressistes"" i la seva líder, AOC. La condició per acceptar l'ara octogenària al capdavant del legislatiu va ser que no s'allargués més enllà dels 2 anys de mandat. Normalment aquests pactes s'acorden amb l'oposició, no amb el teu propi partit. L'abstenció massiva per part dels ""progressistes"" va facilitar la derrota de Clinton, i el seu assedi a les eleccions d'enguany sota el paraigua de Bernie Sanders, amb la posterior patacada que alguns encara no han acabat de digerir, han portat a un enfrontament amb els que porten les regnes del partit, majoritàriament moderats.

Davant d'aquesta situació, els més d'esquerres no volen ni sentir parlar de les presidencials, enfocats amb un canvi estructural d'ideals al partit, mentres els fidels a Biden i Cia no atisben res més que un canvi de color a la Casa Blanca. Passi el que passi aquest Novembre, la lluita pel control del partit és clara, la qüestió és saber si l'anunci de fa pocs mesos de fundació d'un "Partit Socialista" va ser un farol o serà la creu sobre la tomba del partit de Kennedy, Johnson, Clinton, Obama i, avui, del que diu Trump.