Desconfiar de les enquestes és un fenomen força comú en els nostres dies, tenint en compte com la societat ha vist amb perplexitat com aquestes no eren capaces de vaticinar la victòria de Trump o el Brexit fa quatre anys, el fallit sorpasso d'Unides Podem al PSOE a les generals del 2016...No obstant això, la metodologia d'aquestes eines d'anàlisi social ha millorat amb el pas de les dècades. L'experiència nord-americana que recull aquest article va ser cabdal en el perfeccionament de les enquestes i les prediccions electorals.

Les eleccions presidencials de 1948 semblaven clarament decantades pel candidat republicà, Thomas Dewey: els demòcrates portaven a la Casa Blanca des del 1933, és a dir, 15 anys de poder ininterromput. Per aquells comicis, Harry Truman era el candidat pel partit governant. Truman, vicepresident del país només durant un parell de mesos del 1945, havia succeït en la presidència de forma precipitada Franklin Roosevelt arran de la seva mort, l'abril del mateix any. Menys carismàtic per l'opinió pública que el seu antecessor, Truman patia el desgast de la gestió posterior a la Segona Guerra Mundial, amb problemàtiques econòmiques, racials (intenses al sud del país amb l'organització del Dixiecrat...) o l'oposició del Congrés republicà a les mesures de la seva Administració.

Les enquestes eren clares en aquell moment, ja que totes les principals empreses demoscòpiques donaven una contundent victòria a Dewey: Gallup, per 6 punts; Crossley, per 5 i Roper, per 15. En aquella època, arran dels èxits de Gallup durant la dècada anterior, s'havia popularitzat l'ús del mostreig per quotes a l'hora de realitzar enquestes. El sistema és simple: la base d'una enquesta és que la mostra - el fragment de la població estudiada sobre el que es realitzen les preguntes-  repliqui, com si es tractés d'una maqueta social en miniatura, les característiques del conjunt. En altres paraules, que 1.000 o 2.000 individus siguin representatius (per sexe, edat, renda, estudis, etc) de milions.El mètode de quotes assignava uns paràmetres a l'entrevistador i a partir d'aquí, era completament lliure per seleccionar les persones a les quals realitzar el qüestionari electoral. A tall d'exemple, si un entrevistador havia de realitzar 100 entrevistes, el mètode li podia assignar 60 a homes blancs, 20 a homes afroamericans i 20 a dones blanques. La seguretat era tal, que el Chicago Daily Tribune va anticipar la victòria del republicà a l'edició impresa de l'endemà dels comicis, sense esperar els resultats.

Problema: la llibertat que tenia l'entrevistador per seleccionar les seves mostres un cop fixada la quota, que causava un biaix a favor dels candidats republicans, ja que aquests eren més fàcilment localitzables. Els votants del G.O.P acostumaven a disposar de més recursos econòmics i socials (telèfon, diaris...), la qual cosa provoca que hi hagués una sobrerepresentació al mostreig, en detriment dels demòcrates. Finalment, les eleccions van acabar amb una sorprenent victòria de Truman per gairebé 5 punts i una lliçó demoscòpica sobre la importància de fer mostreigs probabilístics, en què tots els individus de la població tenen la mateixa probabilitat estadística (a l'atzar) de ser seleccionats per formar part de la mostra. Avui dia, la gran majoria d'enquestes es realitzen seguint aquesta metodologia, tot i incloure l'ús de quotes per fer representatiu el mostreig.