El matí del dia 6 de Febrer, al Saló Est de la Casa Blanca, s'erigia el faristol amb l'imponent segell presidencial, esperant al mig de l'habitació i envoltat de centenars de congressistes, senadors, membres del gabinet, la Primera Dama i un exèrcit d'advocats. S'obren les portes del passadís i entra el President amb un grapat de fulls esperant-lo sobre el podi.

És el Washington Post, amb un titular prou clar: "Trump Acquitted". Només d'agafar-se amb les dues mans al micròfon els convidats ja es troben de peu, aplaudint i vitorejant el 45è POTUS com si fos un emperador romà tornant d'una batalla. I es pot dir, ha estat una batalla que ha durat un temps ben llarg, si bé els procediments d'impeachment van començar els últims mesos de l'any passat. Mentre els blaus treuen a passejar el seu "impeached" per sempre, els Republicans responen amb l'absolució eterna del seu líder.

Un líder, deixeu-me dir, que ha canviat el càrrec com mai cap altre President ha fet abans. Fins ara els candidats elegits al càrrec més alt de la nació havien d'adaptar el seu discurs al motlle del despatx Oval, canviar les formes a un estil presidencial. No amb aquest, no amb Trump. Ha fet que el càrrec s'adapti a ell, que la gent canviï totes les percepcions que fins llavors es tenien sobre el Comandant en Cap.

Des de com entrega el discurs de l'Estat de la Unió fins a com anuncia l'assassinat d'un terrorista, les formes han estat pervertides. I no només les seves formes, però la dels altres, imposant la forma de fer les coses de Trump, independentment de si són bones o no, per sobre de la tradició. L'exemple més clar el trobem en la "Speaker" de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, i la seva reacció al discurs de Trump, estripant-lo davant de tota la nació. Una nació completament dividida i polaritzada, amb un partit progressista cada cop més progressista i un partit conservador cada cop més conservador. Les veus que criden a extingir les flames de la confrontació es veuen igualment sufocades.

El problema pels demòcrates és que Trump ha aconseguit transmetre una imatge de força i poder que cada cop més ciutadans dels Estats Units associen amb una figura presidenciable. Qui veia en ell un candidat que es comportava com un nen petit, masclista i sexista (entre altres adjectius), veu ara un home que, si bé no deixa de ser tot el que acabo d'exposar, és també el President dels Estats Units. El Senat ha confirmat que tot i fer i dir el que fa i diu, pot seguir-ho fent i dient, que hi ha una majoria legislativa preparada per defensar qualsevol cosa que faci o digui.

Els demòcrates tenien l'esperança de trencar les línies republicanes al Senat més enllà de Mitt Romney, que va votar a favor de condemnar el seu líder, però al llarg del procés han aconseguit el que Trump no va poder a l'inici de la seva legislatura: unir tot el partit al voltant de la seva persona. Es podria dir que els republicans són, també, "Trumpistes". El nivell de cultisme al líder i personalisme que ha adoptat el Partit Republicà cega els seus membres (tret de cada cop menys crítics, com el Senador per Utah) de l'acció del President i obre la porta a una nova "família reial" com va ser el cas dels Kennedy amb els blaus.

Recordo quan fa un parell d'anys, a un viatge d'escola a Nova York, vaig escoltar com a la CNN es debatia sobre la llavors nova reforma política a la Xina que possibilitava la presidència sense data de caducitat de Xi Jinping. La sorpresa va ser quan Trump va fer broma suggerint si es podria aplicar la mateixa mesura als Estats Units, eventualment.

Tot i el fet de no ser elegible (en cas de guanyar la reelecció) a un tercer mandat, va piular un vídeo amb el missatge final "Trump 4EVA" (Trump for ever / Trump per sempre) després de la seva absolució. Però el que és cada cop més evident és que tenim Trump per estona. No ens hauria d'estranyar si la primera dona a ocupar la presidència és fruit del cartell "Ivanka 2024".