Escrivint a la revista Jacobin aquest mateix dilluns, Branko Marcetic advertia ominosament sobre l’acarnissament mediàtic que es començava a albirar a l’horitzó de la candidatura de Bernie Sanders. Fins ara, la campanya del senador de Vermont havia sigut pràcticament ignorada pels mitjans generalistes –a vegades fins a extrems fregant l’esperpent– tot i haver-se mantingut invariablement entre els tres primers candidats segons la gran majoria d’enquestes a tant a nivell nacional com estatal. Aquesta indiferència generalitzada, eventualment, estava irremeiablement destinada a caure pel seu propi pes sempre i quan el fenomen Sanders continués agafant embranzida, i així ha sigut: a menys de tres setmanes pel Caucus d’Iowa, la primera de les múltiples etapes de les primàries demòcrates, el senador s’ha consolidat com a líder clar en les enquestes més recents, reclamant de forma inequívoca l’atenció de tots aquells qui fins ara havien menyspreat les seves possibilitats d’endur-se la nominació. Però captar l’atenció dels grans conglomerats mediàtics, com alguns dels seus homòlegs poden plenament acreditar, no té perquè ser necessàriament positiu; certament, tal i com apuntava Marcetic, tot feia pensar que la rebuda de la campanya de Sanders a les principals redaccions de Washington seria més aviat freda. El que no tants podrien haver predit, però, és que aquesta hostilitat arribaria en primera instància en forma de foc amic per part d’una font improbable: la seva contrincant progressista Elizabeth Warren, fins ara la gran aliada del senador de Vermont en aquestes primàries.

Les acusacions, recollides en un article publicat aquesta setmana a la pàgina web de la CNN i vehementment negades per l’equip de Sanders, deixaven poc espai per a dubtes: a finals de l’any 2018, en una conversa a porta tancada entre els dos candidats, Warren havia defensat les seves possibilitats d’imposar-se en les primàries i derrotar a Trump en la cursa presidencial. Sanders, impertèrrit, hauria respost que no creia que una dona pogués guanyar les eleccions generals.

Desproveïda de context, d’aquesta afirmació se’n poden extreure dues interpretacions. La primera, que Sanders senzillament es va limitar a repetir un argument àmpliament estès després del cataclisme de 2016: que Hillary Clinton havia perdut per ser una dona, sí, però no perquè les dones estiguessin innatament incapacitades per a assumir la presidència dels Estats Units sinó perquè l’electorat americà continuava sent estructuralment masclista, i per tant altament reticent a escollir mai una dona al capdavant de l’executiu. Això seria un comentari impropi d’algú amb els convenciments polítics de Sanders, que ha atribuït repetidament la derrota de Clinton en les darreres eleccions a la manca d’ambició política del seu continuisme centrista; tanmateix, l’observació seria consonant amb l’anàlisi post mortem que gran part de l’aparell demòcrata va fer dels comicis de 2016, i com a tal estranya que Warren trobés l’apunt especialment remarcable.

L’altra interpretació seria, segurament, la més evident: Sanders considera que les dones, per defecte, són congènitament menys capaces de liderar el país que els homes. El diagnòstic, en aquest segon cas, és inapel·lable. El senador de Vermont és patològicament masclista, i les greus paraules que suposadament va pronunciar no serien sinó una corroboració manifesta d’aquesta tesi.

Les acusacions de Warren deixen poc espai per a dubtes. | Rick Berry

Més enllà d’aquestes dues lectures de les presumptes declaracions de Sanders, però, hi rau una interpretació alternativa: que Warren, senzillament, no estigui dient la veritat. Aquí cal, abans de res, fer un petit parèntesi. És absolutament indiscutible que, en tots els àmbits de la vida pública, les dones (Warren, en aquest sentit, no n’és cap excepció) s’enfronten invariablement a un poderós entramat de forces socials que les qüestionen senzillament per ser qui són, enfrontant-les a un escrutini al qual els homes mai s’hi han de sotmetre. També és evident, de la mateixa manera, que aquesta discriminació sistèmica històricament ha servit i continua servint com a mecanisme d’invalidació dels testimonis femenins – l’exemple més clar d’aquesta dinàmica, probablement, seria l’alarmant freqüència en què se solen posar en dubte les dones que denuncien públicament casos d’agressió sexual. Tot i així, i sobretot en vista tant de la trajectòria política de Sanders com de la forma en què l’equip de campanya de Warren ha gestionat el cas, es fa difícil no sentir un cert recel a l’hora de valorar en profunditat les acusacions que planen sobre el senador de Vermont.

En primer lloc, les preteses declaracions de Sanders xoquen frontalment amb l’instint polític  d’un candidat que, almenys en qüestions de gènere i representació, compta amb un historial si més no convincent. Els exemples del seu convenciment igualitari són abundants, fins i tot a nivell anecdòtic. L’any 1987, adreçant-se a un grup d’alumnes de primària, Sanders va explicar com les noies “tant com els nois, tenen el dret d’involucrar-se en política i esdevenir presidentes”. L’any següent, sense anar més lluny, va declarar a la cadena C-SPAN que, “tal i com ho veig, una dona podria ser escollida presidenta dels Estats Units” . A nivell legislatiu, el seu ímpetu ha sigut similar: l’any 1994, per exemple, va votar a favor de la Violent Crime Control and Law Enforcement Act, una controvertida llei destinada a combatre el crim que ell mateix havia declarat oposar per motius ideològics, perquè contenia una aleshores innovadora proposició contra la violència domèstica. Dècades enrere, havia declarat públicament el seu suport per l’aleshores il·legal pràctica de l’avortament, denunciant en un article la ingerència d’una casta política eminentment masculina en els drets reproductius de les dones. Paral·lelament a tots aquests exemples, val la pena remarcar, Warren romania afiliada al Partit Republicà.

L'historial polític de Sanders sembla contravenir les acusacions de Warren. | Gage Skidmore

Posicionaments ideològics a part, l’actitud de Sanders en campanya sembla radicalment inconsistent amb les paraules que se li imputen. En les anteriors primàries, Sanders va acceptar presentar la seva candidatura només després que Warren declinés concórrer-hi com representant de la facció més esquerrana del Partit Demòcrata. Mesos més tard, després de perdre la nominació, Sanders va liderar una intensa campanya de suport a Clinton durant la cursa presidencial contra Trump, organitzant 39 mítings en suport de la seva antiga rival a les primàries durant els darrers tres mesos de campanya, 17 dels quals en una última setmana frenètica durant la qual va visitar fins a 11 estats.

En segona instància, sobta la gestió que l’equip de campanya de Warren ha fet del que a priori sembla una acusació directa contra un aliat ideològic i rival directe en la cursa electoral demòcrata. Filtrades inicialment a la premsa per, segons la peça original de la CNN, “dues persones amb qui Warren va parlar directament després de la reunió” i “dues persones familiaritzades amb la trobada”, la senadora de Massachusetts va trigar hores a respondre a la controvèrsia, i en fer-ho la seva resposta va ser més aviat desconcertant, donant veracitat a l’exclusiva però alhora afirmant que “no tinc cap interès en continuar discutint aquesta reunió perquè en Bernie [Sanders] i jo tenim molt més en comú que les nostres diferències puntuals”. Lluny d’aplacar la incertesa generada per una història tan eminentment vague, la tardana intervenció de Warren ha fet poc més que bastir els interrogants que l’envoltaven. Si el que la senadora explica és veraç, perquè s’ha mostrat al llarg de les primàries tan propera a algú qui va desaconsellar la seva candidatura en base a una contingència tan políticament irrellevant com el seu gènere?  Perquè hores després que la notícia transcendís va demanar  als seus simpatitzants més influents minimitzar la confrontació amb Sanders, i just després va refermar-se en la seva acusació original durant el debat de dimarts a la matinada? I, sobretot, perquè esperar fins meres setmanes abans de les eleccions per a denunciar uns comentaris suposadament fets fa més d’un any? Una lectura lleugerament més escèptica del cas, vistes les inexplicables giragonses tàctiques de la senadora de Massachusetts, podria suggerir una interpretació alternativa: que la història no només no fos veritat sinó que, a més, hagués estat estratègicament instrumentalitzada per l’òrbita d’una campanya que en els darrers mesos ha acusat una agònica fuga de votants cap a la candidatura de Sanders, i que necessita desesperadament recuperar el terreny perdut abans no comencin les votacions.

Al cap i a la fi, no seria el primer cop que Warren és enxampada distorsionant la realitat: la senadora de Massachusetts, de fet, arrossega una llarga lletania de mentides interessades, moltes de les quals l’han esquitxada recurrentment durant aquesta campanya, i tampoc sembla descabellat afirmar que algú que va mentir sobre la seva afiliació ètnica durant dècades per a benefici professional mantingui un compromís més aviat lax amb la veritat. De ser així, l’estratagema ens oferiria una inusitadament honesta mostra d’intencions d’una campanya en plena decadència electoral i moral, d’una candidata malferida que refusa a morir sense matar. A nivell humà, ens mostraria que Warren no hauria dubtat en difamar públicament algú qui, més enllà de ser un rival polític, també és un vell amic personal. A nivell tàctic, hauria comès un faux pas de dimensions inestimables. Per una banda, hauria sabotejat despietadament l’aliança progressista amb Sanders que molt probablement hagués constituït l’única oportunitat real de derrotar l’establishment centrista encarant enguany per Joe Biden. Per l’altra, hauria alienat definitivament les bosses de votants progressistes que encara basculaven entre el seu projecte i el del senador de Vermont, certificant el que molts entenen com l’enèsim gir al centre d’una candidata d’ambicions pretesament radicals.

L'incident podria resultar estratègicament contraproduent per a Warren. | Gage Skidmore

Estratègicament parlant, la campanya de Warren ha estat salpebrada per una sèrie d’errors no forçats, com moderar en plena cursa electoral la seva proposta de reforma del sistema sanitari o proposar o acceptar sotmetre’s públicament a un test d’ADN que va certificar la falsedat del seu suposat llinatge Cherokee, soscavant la seva credibilitat i donant ales a les crítiques malintencionades de la dreta. Cap d’aquests desencerts, però, conduïa a pensar que l’evident falta de visió política de la senadora de Massachusetts culminaria en un desvergonyit atac a un aliat polític en base al que molt probablement sigui una descripció falsa d’una conversa a porta tancada. Amb cada dia que passa, Warren veu l’abisme més a prop, però abans sucumbir-hi definitivament ha volgut arrossegar amb ella l’únic candidat que hagués presidit a l’esquerra del centre.

Que la campanya de Warren caurà més d’hora que no pas tard no és una revelació recent; jutjant per la mesquinesa del seu atac, la senadora és perfectament conscient que el seu temps al podi electoral és més aviat limitat. El problema, però, rau en que de retruc faci caure amb ella el moviment que l’ha sustentat fins a aquestes alçades de les primàries demòcrates.