Per molt que el seu nom sembli indicar-ho, el col·legi electoral no és una institució física en sí, sinó més aviat el procés electoral designat a la constitució dels Estats Units per a escollir el president del país de forma indirecta. Tot i que a priori pugui resultar contra-intuïtiu, el sistema polític americà no garanteix l’elecció presidencial a través del vot popular sinó mitjançant el vot dels electors presidencials. En altres paraules, els votants no escullen directament el president sinó que deleguen el seu vot a un grup de representants encarregats de ratificar l’elecció final d’un dels candidats presidencials, en un procediment que rep el nom de ‘col·legi electoral’ (electoral college). Això, que pot semblar un mer apunt tècnic, té enormes implicacions per al procés democràtic dels Estats Units, arribant fins a l'extrem de decantar el resultat final d’unes eleccions presidencials en més d'una ocasió.

Com funciona el col·legi electoral?

En lloc d’assignar-se directament al candidat corresponent, el vot popular es reparteix entre els 538 membres del col·legi electoral. Aquest nombre no és arbitrari, sinó que respon a la suma del total de senadors (100, dos per estat) i congressistes (438, repartits en proporció a la població de cada estat). Per a complicar encara més l’assumpte, cadascun d’aquests 538 vots es reparteix –i això és crucial– entre els estats, en lloc d’entre els votants: per llei, cada estat disposa d’un mínim de tres vots electorals, al qual se li ha de sumar un nombre suplementari de vots en funció del seu pes demogràfic. Consegüentment, Califòrnia (l’estat més poblat amb diferència, amb gairebé 40 milions d’habitants) disposa de 55 vots, mentre que Wyoming (l’estat amb menor població, amb poc més de 500.000 habitants) tan sols en rep tres. Fonalmentalment, per tant, el que els americans escullen en unes eleccions presidencials és la forma en què desitgen que el seu estat empri els vots dels que disposa al col·legi electoral. En 48 dels 50 estats, aquest procediment es regeix per escrutini uninominal majoritari; és a dir, el candidat que s’imposi per majoria absoluta (sigui del 50,1% o del 99,9%) s’emporta la totalitat dels vots d'aquell estat. L’excepció a aquesta norma són els estats de Maine i Nebraska, que atorguen dos vots al guanyador a nivell estatal i reparteixen la resta entre el guanyador de cada districte congressional (es coneix com a ‘districte congressional’ la subdivisió de cada estat per a propòsits electorals). A tall d’exemple, en les darreres eleccions presidencials a Maine Hillary Clinton va rebre tres vots al col·legi electoral (dos per haver-se imposat a nivell estatal i un per haver guanyat en un dels dos districtes de Maine), mentre que Donald Trump en va rebre un (en virtut d’haver-se imposat a l’altre districte).

Cartograma dels Estats Units segons la representació al col·legi electoral, on cada hexàgon equival a un vot. | u/Areat (Reddit)

Més enllà d’aquestes particularitats, la fórmula per vèncer en unes eleccions presidencials americanes sembla, a primera vista, força simple: per a arribar a ocupar la Casa Blanca, un candidat senzillament ha d’obtenir la majoria dels vots en un nombre suficient d’estats com per acumular més de la meitat dels vots al col·legi electoral. Una particularitat que cal destacar, però, és que cadascun d’aquests vots recau sobre un representant físic (designat prèviament pels partits) que com a tal manté l’última paraula sobre el sentit del seu vot, emès en una reunió amb la resta de representants posterior a les eleccions presidencials. Així, tot i que generalment aquests representants solen votar seguint els resultats de l’estat al qual representen, legalment són lliures de votar en el sentit que considerin, tal i com ha succeït en 167 ocasions al llarg de la història. Tot i que en cap d’aquests casos aquest canvi en el sentit del vot al col·legi electoral ha tingut un impacte significatiu en el resultat final d’unes eleccions; no obstant, teòricament continua existint la possibilitat que el vot díscol d’un d’aquests representants invertís el còmput final d’uns hipotètics comicis futurs.

Quin és l’impacte del col·legi electoral a nivell democràtic?

En un sistema purament proporcional, el total de vots al col·legi electoral es repartiria entre el nombre total d’electors. Seguint el cens de 2010 (el cens que s’utilitza en les eleccions de 2012, 2016 i 2020), cada vot al col·legi electoral es repartiria entre aproximadament uns 574.000 electors (vegeu els càlculs a la taula següent). Tot i així, com s'ha vist abans, el vots al col·legi electoral no es distribueixen entre els votants en sí sinó entre els estats, i tot i que aquest repartiment depèn en gran mesura del volum de població de cada estat, la llei també estipula que cada estat ha de rebre un mínim de tres vots al col·legi electoral independentment del seu pes demogràfic, provisió amb profundes implicacions a nivell representatiu. Per il·lustrar això val la pena revisitar els casos de Califòrnia i Wyoming, els dos extrems de la balança demogràfica estatal. Al primer estat, cada vot al col·legi electoral correspon a uns 677.000 electors, mentre que al segon la correspondència es de tan sols 188.000. En altres paraules, un vot a Wyoming té gairebé quatre vegades més pes electoral que un vot a Califòrnia. De fet, si seguíssim un repartiment merament proporcional dels vots al col·legi electoral (és a dir, un cada 574.000 habitants), Wyoming n’hauria de tenir un (dos menys que actualment) i Califòrnia n’hauria de tenir 65 (deu més dels que disposa actualment). De nou, Wyoming i Califòrnia representen els casos més extrems d’aquest fenomen, però aquest patró d’infra-representació/sobre-representació es repeteix també a la resta del país.

Pes dels vots al col·legi electoral de Califòrnia i Wyoming en l'actual sistema i en un sistema proporcional. | Elaboració pròpia

Aquesta disparitat en la representació electoral, com és evident, té profundes conseqüències democràticament parlant, en tant que permet a un candidat imposar-se obtenint una minoria del vot a nivell nacional. Això ha passat en cinc ocasions diferents: en les eleccions de 1824, 1876, 1888, 2000 i, més recentment, 2016, quan Trump va fer-se amb la presidència tot i haver obtingut un 2.10% menys vots (2.868.686 en termes absoluts) que la seva rival demòcrata Hillary Clinton. En altres paraules, el col·legi electoral ha propulsat a la victòria a un candidat amb menor suport popular que el seu rival en gairebé un 9% d’eleccions.

Mapa dels Estats Units segons la representativitat al col·legi electoral. | Elaboració pròpia

Tot i que en tots aquests casos (excepte l’any 1824, quan John Quincy Adams es va imposar al seu rival tot i haver obtingut un 10,44% menys vots) el diferencial de vots entre el primer i el segon candidat ha estat sempre relativament baix (del 3% o menys), el col·legi electoral podria permetre hipotèticament que un candidat guanyés les eleccions obtenint un percentatge molt minoritari del vot popular. La següent taula il·lustra el percentatge de vot més baix (21,91%) que un candidat necessitaria obtenir per fer-se amb la majoria dels vots al col·legi electoral i, en conseqüència, guanyar les eleccions. Tot i que a la pràctica aconseguir un resultat així és altament improbable, una victòria tan patentment anti-representativa seria tècnicament vàlida seguint les prerrogatives del col·legi electoral.

Teòricament seria possible guanyar unes eleccions amb només un 21,91% dels vots. | Elaboració pròpia

Quins arguments existeixen a favor del col·legi electoral?

Els defensors del col·legi electoral argumenten que aquest sistema obliga als candidats a dirigir els seus esforços a aquells estats amb menys pes electoral, que en un sistema purament proporcional molt probablement s’haurien de conformar amb tenir un rol secundari en la cursa electoral. Les dades, però, semblen indicar el contrari. En l’últim mes de campanya de les eleccions de 2016, per exemple, els cinc estats que tant Trump com Clinton van visitar més freqüentment van ser (en aquest ordre) Florida, Ohio, Pennsylvania, Carolina del Nord i Nevada; tots –amb l’excepció de Nevada– entre els 10 estats més poblats del país. Això s’explica degut a la seva condició de swing states; és a dir, d’estats on la cursa entre demòcrates i republicans és més ajustada i on en conseqüència la campanya electoral pot tenir un impacte més decisiu. Com que en gairebé tots els estats el candidat que obté una majoria absoluta (per molt estret que en sigui el marge) s’emporta la totalitat dels vots electorals, el col·legi electoral incentiva que els candidats parin especial atenció a un nombre molt reduït d’estats clau en detriment de la resta: en l’últim mes de campanya, de fet, ni Clinton ni Trump van visitar cap dels 19 estats menys poblats a causa de la seva consideració com a estats ‘segurs’ per a un o altre candidat.

Cartograma representant els vots dels electors al col·legi electoral l'any 2016. | Chris Houston

Per què existeix el col·legi electoral?

Qualsevol anàlisi en profunditat del col·legi electoral evidencia que la seva influència en el procés democràtic als Estats Units, si més no, qüestionable. Així doncs, un podria preguntar-se què va impulsar els americans a adoptar originalment un procediment avui en dia tan controvertit. Com amb tants altres episodis de la història dels Estats Units, la resposta està directament lligada al “pecat original d’Amèrica”: l’esclavitud.

Per entendre els orígens del col·legi electoral cal remuntar-nos al 1787, any en què es va celebrar la Convenció de Filadèlfia. Inicialment convocada per a resoldre els problemes de governabilitat que en aquell moment assolaven la Unió, la reunió va superar amb escreix els seus objectius inicials, culminant en l’adopció de (l’encara vigent) constitució dels Estats Units. Un dels punts de contenció de les intenses negociacions va girar entorn l’establiment del mecanisme participatiu segons el qual es regirien les futures eleccions presidencials. James Wilson, delegat de l’estat de Pennsylvania, va proposar un sistema directe d’elecció presidencial a escala nacional amb molts paral·lelismes, de fet, al que reclamen avui els defensors de l’abolició del col·legi electoral. Però James Madison, delegat de Virgínia que passaria a la història amb el sobrenom de “pare de la constitució”, va entendre ràpidament que la proposta de Wilson inevitablement toparia amb les objeccions dels estats del sud, on l’esclavitud continuava sota l’empara de la legalitat. En les seves pròpies paraules, “el dret al sufragi era molt més difusiu als estats del nord que als del sud; i [per tant] els darrers no podrien tenir cap influència significativa en unes eleccions a causa dels negres”. Dit d’una altra manera, en un sistema d’elecció directa les preferències dels estats del nord sempre s’imposarien a les del sud, on la població afro-americana, aleshores desproveïda del dret al sufragi, era molt més elevada. En vista del més que previsible rebuig dels estats del sud a un sistema que a tots els efectes els relegaria perpètuament a l’oposició, Madison va presentar una contraproposta, que va anomenar “col·legi electoral”. Aquest sistema d’elecció indirecta, proposat fonamentalment per tal d’aplacar les demandes de les elits esclavistes, permetia als estats del sud comptabilitzar la població esclava a l’hora de computar la distribució de vots al col·legi electoral (amb una rebaixa de dos cinquens: cada esclau valdria tres cinquens del vot d’un blanc). El pacte va ser rebut amb els braços oberts per part dels terratinents del sud: Virgínia (amb gairebé un 50% de població esclava) va emergir com la gran guanyadora d’aquest compromís, rebent 12 dels 46 (un 26%) vots al col·legi electoral necessaris aleshores per a guanyar unes eleccions. Però aquest sistema no només tenia un clar biaix pro-esclavista (l’estat de Pennsylvania, per exemple, tenia un 10% més d’electors però rebia un 20% menys de vots al col·legi electoral que Virgínia), sinó que a més encoratjava tàcitament l’adquisició o importació d’esclaus, premiant electoralment els estats amb més població esclava amb una major representació a nivell nacional. Aquestes consideracions expliquen, en gran part, el fet que durant 32 dels primers 36 anys d'existència de la constitució americana la presidència recaigués sobre un tinent d’esclaus de Virgínia.

Escena de la signatura de la Constitució dels Estats Units, per Howard Chandler Christy.

Conseqüència directa del passat esclavista dels Estats Units, el col·legi electoral continua sent avui en dia, tot i el seu flagrant anacronisme, un dels mecanismes fonamentals de la política americana. Entenent que un dels objectius centrals de qualsevol democràcia consolidada ha de ser el d’aspirar a representar la voluntat popular de la forma més fidedigna possible, els americans han de preguntar-se per què cal seguir mantenint una institució grotescament desfasada que sistemàticament menysté els interessos tant dels estats més poblats com dels menys poblats, redirigint els esforços dels partits cap a un selecte grup d’estats, els swing states, d’especial interès electoral. Tres segles després de la seva adopció, i en vista dels inversemblants resultats de les recents eleccions de l’any 2000 i –sobretot– de l’any 2016, replantejar col·lectivament la necessitat de sotmetre la democràcia més gran del món a les vicissituds d’un sistema tan profundament defectuós com el col·legi electoral sembla una tasca més urgent que mai.