El passat 27 de setembre, la presidenta del Congrés Nancy Pelosi va anunciar
oficialment l’obertura d’un procediment d’impeachment contra l’actual president
americà, Donald Trump. Però què és l’impeachment, en què consisteix exactament i
quins en són els precedents històrics?

Què és l’impeachment?


Vestigi de l’antic sistema polític colonial anglès, l’impeachment consisteix,
essencialment, en el procés que permet defenestrar un càrrec electe considerat
culpable de “traïció, suborn, o altres crims i delictes greus”. L’impeachment, val a dir,
no només afecta el president i el vicepresident dels Estats Units sinó també, tal i com exigeix la constitució americana, “tots els càrrecs públics [civil officers] dels Estats Unit“’ que exerceixin una “autoritat significativa“. Així doncs, un jutge federal pot ser expulsat mitjançant un procés d’impeachment, però un funcionari judicial no entraria, en principi, dins d’aquestes prerrogatives. Paradoxalment, el procés d’impeachment tampoc afecta els membres del Congrés. En cas que se n’hagi d’expulsar un, la seva continuïtat se sotmet a votació. Si dos terços del Congrés hi donen suport, aleshores se’n segella l’expulsió – un procés amb molts paral·lelismes amb el què se sol conèixer com a ‘moció de censura’ en el sistema polític espanyol.

Trump, subjecte a un procediment gairebé inèdit. | Gage Skidmore

En què consisteix l’impeachment?


En l’àmbit federal, el procés d’impeachment segueix tres passos. Primerament, el
Congrés obre formalment una investigació relativa a les preteses activitats delictives
del càrrec sota sospita. En el cas de Trump, la investigació gira entorn la suposada
pressió del president americà a l’executiu ucraïnès per tal d’aconseguir beneficis a
nivell personal. Generalment, la tasca d’obrir una investigació formal es delega a un
comitè específic de la Cambra dels Representants (en el procés d’impeachment a
Trump n’han sigut sis simultàniament), tot i que això no té perquè ser
necessàriament així. Seguidament, se sotmet a vot l’anomenat ‘article
d’impeachment’; és a dir, el document legal que formalitza les acusacions en relació
al càrrec investigat. Aquest article (o articles) d’impeachment s’aprova amb majoria
simple a la Cambra dels Representants, la cambra baixa del Congrés. En cas d’autoritzar-se, l’acusat queda nominalment ‘impeached’, i el cas es trasllada al
Senat, la cambra alta del Congrés. Així, finalment, el Senat sotmet a judici l’acusat,
en un procés on els senadors assumeixen un rol similar al del jurat popular en un
judici corrent. Si l’acusat és el president –com és el cas amb Trump– la
responsabilitat de supervisar-ne el judici recau en el Cap de la Justícia, el funcionari
judicial de rang més elevat als Estats Units. Si el Senat, en última instància, emet
una sentència inculpatòria, aquesta se sotmet a votació entre els membres de la
cambra. Aquest cop, però, la votació requereix una majoria de dos terços per tal de
ser aprovada. Si aquesta es ratifica, es defenestra l’acusat del seu càrrec, tancant
així el procés d’impeachment. Si no s’acaba aprovant, per altra banda, l’acusat es
manté en el càrrec, i l’impeachment conclou igualment.

Quins són els precedents històrics d’impeachment?


A nivell presidencial, l’impeachment és un fet molt poc comú: de 45 presidents,
només tres (incloent Trump) s’han hagut de sotmetre a tal procediment.
El primer va ser Andrew Johnson, que l’any 1868 va ser acusat per la Cambra dels
Representants de ‘delictes greus’ per haver destituït el Secretari de Guerra –posició
que seria abolida l’any 1947– sense haver consultat prèviament el Congrés,
contravenint així la legislació vigent de l’època. El cas va arribar al Senat, on 35 senadors van votar a favor de la seva culpabilitat contra 19 que van votar-hi en
contra. La condemna, així doncs, va quedar a un vot de ser ratificada per una
majoria de dos terços, i per tant Johnson es va mantenir en el càrrec.
L’altre cas d’impeachment s’inicià l’any 1998 contra Bill Clinton, també acusat de
‘delictes greus’. Concretament, a Clinton se li imputaren els càrrecs de mentir sota
jurament i d’obstruir l’activitat de la justícia, ambdós en relació a la demanda per
assetjament sexual presentada per la funcionària estatal Paula Jones i el seu
posterior afer amb Monica Lewinsky, que treballava com a becària a la Casa Blanca.
En aquesta instància, el cas també va arribar el Senat, però, de nou, la condemna
no va ser ratificada pels dos terços necessaris a la cambra alta. Clinton, així doncs,
va continuar a la presidència.

Il·lustració de 1868 representant l'impeachment de Johnson. | Theodore Russel Davis

Per acabar, cal aclarir que tot i que sovint se sol associar el terme impeachment
amb Richard Nixon, el trenta-setè president dels Estats Units mai s’hi va arribar a
sotmetre, estrictament parlant. En vista d’un imminent procés d’impeachment pel
cas Watergate, Nixon va optar per dimitir per iniciativa pròpia, entenent que molt
probablement l’impeachment hagués culminat amb la seva defenestració. Així
doncs, tot i haver abandonat la Casa Blanca a causa de la seva fraudulenta activitat
presidencial, Nixon mai va ser tècnicament ‘impeached’.