Bernie Sanders i Elizabeth Warren són, de llarg, els dos candidats més obertament progressistes de les primàries demòcrates d’enguany. Tot i mantenir profundes discrepàncies en àmbits de gran rellevància ideològica, els seus respectius programes polítics són relativament convergents, tal i com ambdós han admès públicament en més d’una ocasió. Aquesta correspondència, però, s’esvaeix a l’hora de tractar una àrea crucial de la política americana: l’acció exterior. Perquè, per tot allò que uneix Warren i Sanders, els seus plantejaments difereixen radicalment a l’hora de tractar una qüestió que a Washington sempre suscita polèmiques i passions.

A primera vista, els postulats de Sanders i Warren en matèria de política exterior poden semblar pràcticament indistingibles. De fet, ambdós candidats aposten per mesures com limitar la influència de la indústria armamentística, acabar amb la intervenció a l’Afganistan o reforçar l’aliança transatlàntica, entre d’altres. Però tot i que superficialment aquests punts de trobada puguin semblar emanar d’uns convenciments similars, un escrutini en profunditat del marc ideològic que cadascú empra a l’hora d’analitzar la relació entre Estats Units i la resta del món sembla indicar que rere les seves respectives propostes hi rauen visions radicalment diferents.

Sanders, a la passada convenció estatal demòcrata de Califòrnia. | Gage Skidmore

Durant la seva disruptiva campanya l’any 2016, la política exterior va ser l’àrea en què Bernie Sanders es va diferenciar menys dels seus rivals de partit. Enguany, però, la candidatura del Senador de Vermont no només no ha defugit l’assumpte, sinó que l’ha convertit en un dels seus eixos centrals. En les anteriors primàries, Sanders va escometre contra el que el columnista Peter Beinart anomena la “cara domèstica” de l’excepcionalisme americà; és a dir, la noció que el capitalisme, als Estats Units, facilita la mobilitat social ascendent de les classes mitjanes i baixes. Enguany, la seva candidatura n’ha atacat la faceta internacional: la idea que, com a país amb una trajectòria històrico-política determinada, els interessos americans són indestriables del bé global. Per a Sanders, aquest rebuig és molt més que un mer matís ideològic. Més aviat, la seva oposició ha de ser entesa com a part d’una visió més àmplia on l’objectiu de l’acció exterior americana ha de ser el de contribuir a la creació d’un nou ordre internacional “basat en la solidaritat”, i no el d’exercir de líder hegemònic de la comunitat internacional. En paraules del representant de Vermont, el rol dels Estats Units ha de ser el de “modificar els termes de l’economia global”, per tal de “afavorir els treballadors d’arreu”. La visió de Warren, en canvi, concorda molt més amb els preceptes que històricament han guiat les relacions internacionals a Washington. L’esquema de prioritats de la Senadora de Massachusetts, en aquest sentit, és marcadament localista, advocant per “protegir els treballadors americans, i defensar els valors del país”, uns objectius que contrasten radicalment amb el globalisme econòmic de Sanders. En acordança amb la vella guàrdia demòcrata, Warren identifica la confrontació amb una Rússia en plena deriva il·liberal i la lluita pel domini de l’Àsia amb la Xina com els dos grans reptes internacionals que hauran d’afrontar els Estats Units en les dècades vinents. La visió de Sanders, en aquest sentit, és considerablement més sofisticada, en tant que entén que les relacions internacionals contemporànies no poden reduir-se a un pols de dimensions èpiques entre uns Estats Units democràtics i els seus enemics autocràtics. Més aviat, segons assegura el senador de Vermont, el conflicte fonamental de la nostra època respon al d’un “moviment per a l’enfortiment de la democràcia, la igualtat, i la justícia econòmica, social, racial i mediambiental” contra un repunt de “l’autoritarisme, l’oligarquia i la cleptocràcia” que emana fonamentalment de les desigualtats materials que caracteritzen el capitalisme contemporani. Sanders, per tant, prioritza una política exterior que no només sigui capaç d’encarar-se a la creixent onada populista sinó que a més n’ataqui directament les causes, enfrontant-se al “reduït nombre d’interessos especials extraordinàriament poderosos” que condicionen “la vida econòmica i política” arreu del món.

Warren, en una visita a la base militar de Hanscom (Massachusetts). | Jerry Saslav

Precisament d’aquesta discrepància sobre l’abast global la política americana emana un altre dels grans punts de desacord entre Warren i Sanders: el rol que els Estats Units haurien de tenir en el taulell internacional. En aquest sentit, val la pena revisar breument les seves respectives valoracions de l’historial americà en matèria de política exterior. Si bé per a Warren l’acció dels Estats Units ha “beneficiat moltes persones arreu del món”, Sanders considera que ha “fallat a l’hora de complir moltes de les seves promeses”, posant especial èmfasi en el sofriment humà desencadenat pels episodis més foscos de l’intervencionisme americà, com la cruenta guerra del Vietnam o el suport a la dictadura de Pinochet a Xile. En qüestions de cooperació internacional, les seves respectives postures segueixen una línia similar: en relació a l’Àfrica, per exemple, Warren considera que l’executiu americà té el deure d’impulsar reformes que encoratgin la transparència i combatin la cleptocràcia i la corrupció. Segons Sanders, per contra, l’objectiu dels Estats Units a l’Àfrica ha de ser el de potenciar que el continent “tingui un rol més prominent en l’agenda global” per tal d’evitar les dinàmiques imperialistes que en els darrers dos segles “han suprimit les opinions africanes i han empobrit el continent”. Extrapolades a un pla més general, aquestes respostes ens ajuden a entendre com cada candidat concep les relacions entre els Estats Units i aquells països en vies de desenvolupament econòmic. Entenent la influència americana com a fenomen eminentment positiu, per a Warren la solució es la imposició vertical d’una paquet mesures programades amb l’ajuda de Washington. Sanders –amb una visió significativament més crítica sobre l’historial americà a l’exterior– creu per altre banda que la prioritat passa per repensar horitzontalment la forma amb què Washington concep la seva relació amb el Sud Global.

Sanders, intervenint en un acte a Des Moines (Iowa), l'agost de 2019. | Gage Skidmore

Aquestes divergències afloren de nou a l’hora de tractar les relacions amb l’Amèrica Llatina, regió històricament coneguda informalment a Washington com el “pati del darrere” dels Estats Units, i sobre la qual encara avui el govern americà continua exercint una influència preeminent. Aquí, de nou, el contrast entre Warren i Sanders és més que evident. Només durant el 2019, sense anar més lluny, les crisis a Veneçuela i Bolívia han evidenciat que ambdós candidats divergeixen marcadament en la seva visió la política exterior americana. Tot just entrat l’any, en ple intent de cop d’estat per part de l’oposició veneçolana, Warren va fer saltar alarmes entre els sector més progressistes de l’esquerra americana degut al seu sobtat gir en suport de les sancions imposades per Washington al govern de Maduro, estratègia de la qual se n’havia desmarcat prèviament de forma explícita. Hi ha, naturalment, múltiples raons per a rebutjar les polítiques chavistes des d’una òptica progressista, però tot i així costa entendre com això pot justificar una estratègia fermament condemnada per part de les Nacions Unides que ha deixat fins a 40.000 morts en tan sols un any.

Warren, en una xerrada a Storm Lake (Iowa). | Lorie Shaull

En relació als recents esdeveniments a Bolívia, la dinàmica ha estat de nou similar. Així, mentre Sanders no va dubtar en qualificar ràpidament la deposició del president electe Evo Morales com a “cop d’estat”, la resposta de Warren a la crisi boliviana ha estat significativament més tíbia, limitant-se a fer un tuit –una setmana després de l’expulsió de Morales– condemnant la “violència” de les forces de seguretat i demanant al “govern interí” que es cenyeixi a preparar unes eleccions “legítimes”. Les declaracions de Warren no només suposen donar credibilitat a les més que qüestionables acusacions de frau electoral que van motivar el cop a Bolívia, sinó que a més semblen legitimar el govern ultra-dretà d’Áñez, constituït per un partit que tot just va rebre un 4% dels vots en les passades eleccions i que s’ha aconseguit instaurar al poder gràcies a un exèrcit al qual ha donat via lliure per a reprimir impunement la dissidència.

Molts progressistes han quedat desencantats amb la resposta de Warren al cop d'estat a Bolívia.

Per moltes semblances que Warren i Sanders puguin presentar en l’àmbit domèstic, el cisma que els separa en matèria de política exterior és significatiu, i el fet que les relacions internacionals sigui una de les àrees on els presidents americans tenen més marge de maniobra per a actuar unilateralment posa encara més de relleu aquestes diferències. Mentre que Warren aposta pel continuisme amb la tradició liberal, Sanders es mostra disposat a creuar les línies vermelles que durant dècades han condicionat la diplomàcia americana, evidenciant que el seu objectiu no és fer més amable el domini americà sinó el de replantejar el rol dels Estats Units en l’àmbit internacional. Naturalment, la política exterior del senador de Vermont també té els seus clarobscurs; com més d’un observador ha apuntat, queda per resoldre com Sanders compatibilitzarà el seu èmfasi en col·laborar amb gegants com Rússia o la Xina per tal d’abordar problemàtiques col·lectives –com la desigualtat o el canvi climàtic– amb la seva repetida denúncia de l’emergència d’un “nou eix autoritari” format per, entre d’altres, el president rus Vladimir Putin. Tot i això, Sanders és l’únic candidat que entén que la història no afavoreix l’hegemonia americana, i com a tal aposta per reconceptualitzar la relació entre els Estats Units i la resta del món, entenent les relacions internacionals no com a una esfera subjecte a la destructiva parcialitat de Washington sinó com a una plataforma privilegiada des de la qual impulsar reformes estructurals a escala global. Sanders, dit d'una altra manera, és l’únic candidat veritablement a l’esquerra en aquestes primàries en matèria de política exterior. Si el progressisme americà aspira a escollir el presidenciable demòcrata més disruptiu, aquí, almenys, la tria hauria de ser evident.