Es fa difícil descriure Beto O’Rourke –també conegut, simplement, pel seu nom de pila– sense que sembli la personificació del somni humit d’un expert en relacions públiques. El representant texà passa pel gran mestre del que els americans anomenen electability; és a dir, la capacitat de projectar una imatge política suficientment ambivalent (però, alhora, captivadora) com per aglutinar el suport de grups demogràfics teòricament divergents. O’Rourke és –no necessàriament en aquest ordre– jove, atractiu, carismàtic, culte i empàtic; i té la mà trencada en l’art d’instrumentalitzar el poder de les xarxes per als seus propòsits electorals. Per si això no fos suficient, el congressista d’El Paso també sembla transmetre als electors la sensació que (al contrari d’alguns dels seus rivals a les primàries com Elizabeth Warren o Pete Buttigieg) la seva vinculació amb el panorama polític nacional respon a una preocupació sincera per la comunitat que l’envolta, i no a una fascinació més aviat tecnocràtica per la política entesa com a disciplina acadèmica.

Però, darrere la impol·luta façana del candidat texà, hi rau quelcom més substancial que el buit conceptual que sovint sol ser l’altra cara de la moneda dels candidats que aparenten haver estat manufacturats en un laboratori de spin doctors idealistes. Perquè, al cap i a la fi, O’Rourke compta amb un talent genuí per la política, cosa que el seu progressiu ascens cap a la cúspide de l’aparell demòcrata de Texas sembla avalar folgadament. Els primers símptomes de la seva perspicàcia afloraren l’any 2011, quan, fent-se valer de poc més que la seva posició com a membre del consell municipal d’El Paso, va aconseguir arrabassar-li l’escó al Congrés al representant demòcrata del seu districte, Silvestre Reyes, que tot just es disposava a complir el seu novè mandat consecutiu a la cambra baixa. Però el mèrit no es troba sols en això, sinó, sobretot, en l’improbable fita de fer-se amb l’escó d’un representant amb arrels hispanoamericanes en un districte de majoria hispànica.

O'Rourke, en un acte a Las Vegas el passat 2019. | Gage Skidmore

Però O’Rourke, polític d’ambició inesgotable, estava decidit a no permetre que l’èxit contra tot pronòstic fos poc més que una sorpresa passatgera. L’exhauriment del seu tercer mandat al Congrés no va ser una conclusió en sí mateixa sinó, senzillament, el salt cap a quelcom (encara) més grandiós. Observant que Trump, malgrat guanyar la presidència el 2016, havia obtingut pitjors resultats en territori texà que els darrers dos candidats presidencials republicans, O’Rourke va decidir provar sort presentant-se per l’elecció de l’escó al Senat de l’ultraconservador Ted Cruz, figura vilipendiada fins i tot entre les files republicanes.

De la nit al dia, Beto es va convertir en la gran esperança dels progressistes texans –encara minoritaris en termes relatius, però quantiosos en termes absoluts–, capitanejant una campanya prou ambigua a nivell ideològic com per captar també el suport d’aquells republicans moderats desencisats amb el gir trumpista del partit. Apuntalat per un moviment organitzatiu de base extraordinàriament robust, O’Rourke ja havia complert, en certa manera, els seus objectius mesos abans no comencessin les votacions. A còpia d’una campanya extremament agressiva, Beto havia aconseguit ressuscitar la vella promesa de retornar un estat notòriament conservador a mans demòcrates, donant així vida a un somni consignat durant dècades al més profund dels oblits, i esperonant, de retruc, centenars de milers de possibles votants.

Beto va perdre el seu particular pols contra Cruz, però ni tan sols aquest amarg desenllaç va poder impedir que la seva cotització entre el progressisme a nivell nacional pugés com l’escuma. I és que, tot i la derrota, la seva campanya  va quedar lluny de ser el fracàs que molts auguraven, superant el resultat de Clinton a l’estat en les últimes eleccions presidencials per més de sis punts i polvoritzant el rècord de recaptació de fons en una campanya senatorial, en el que va acabar sent l’elecció a la cambra alta més ajustada de les últimes quatre dècades a l’estat de Texas.

O’Rourke és, sota pràcticament qualsevol mètrica, un polític remarcable, i tampoc es pot negar que, al llarg de la seva carrera, l’excongressista texà no hagi sabut traduir les seves múltiples virtuts en resultats electorals; en el seu cas, en forma d’una inesperada victòria al Congrés i una inspiradora derrota al Senat per un estretíssim marge. Però res d’això pot garantir –ni tan sols avalar– la seva viabilitat com a candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units.

O'Rourke, conversant amb una simpatitzant a Des Moines (Iowa). | Gage Skidmore

A nivell ideològic, sense anar més lluny, costa determinar quelcom tan fonamental com la identitat política de Beto O’Rourke, així com els contorns bàsics de les motivacions que dinamitzen la seva acció política. L’excongressista texà ha rebutjat més d’un cop qualsevol etiqueta ideològica imposada des de fora –fins i tot la innòcua i vagament descriptiva atribució de “progressista”– argumentant que haurien de ser els altres qui determinessin la seva ubicació en l’eix ideològic. Aquesta indefinició no és una mera qüestió retòrica: es palesa en qualsevol lectura mínimament crítica del seu programa polític. Beto, de fet, no gosa mullar-se ni tan sols a l’hora d’abordar els assumptes que han polaritzat les primàries; és a dir, aquells que se suposa que haurien de produir les postures més resolutives per part dels candidats.

En matèria de sanitat, per exemple, O’Rourke ha pivotat al llarg de la campanya entre diverses posicions unides en la seva ambivalència, optant finalment per un sistema mixt que combinaria una mena de seguretat social nacional amb l’entramat existent d’assegurances mèdiques privades, eludint la imperiosa necessitat de confrontar les pràctiques depredadores de moltes d’aquestes companyies, responsables en gran part de la greu crisi de salut pública que afligeix el país. Quant al canvi climàtic, Beto ha apostat només per mesures relativament inofensives com la readhesió a l’Acord de París de 2015 (que Trump va abandonar unilateralment fa dos anys) o el reforç a l’Agència de Protecció Mediambiental, cosa que contrasta amb la radicalitat legislativa exigida per cada cop més dels seus companys de partit.

Si bé la campanya de Beto ha estat del tot caracteritzada per l’aversió a posicionar-se clarament en els temes centrals, la seva experiència com a congressista a Washington denota que, a nivell legislatiu, l’impacte del representant texà a la cambra baixa ha estat, sent generosos, igual de discret. En un període de sis anys, O’Rourke només ha aconseguit aprovar tres projectes de llei, tots tres legislació menor: dues lleis relatives a assumptes de veterans i una tercera impulsant el canvi de nom de dos equipaments públics. Es podria argumentar, per suposat, que l’etapa de Beto al Congrés ha coincidit amb un període d’obstinat control republicà sobre la cambra baixa que ha impedit que els representants demòcrates aprovessin cap mena de resolució legislativa mínimament substantiva. Ben cert, tot i que cal destacar que, durant l’anterior etapa de domini republicà sobre el Congrés –entre 1995 i 2007–, els legisladors més actius van ser l’independent Bernie Sanders (actual rival de Beto a les primàries) i el demòcrata Alan Grayson.

O'Rourke, dirigint-se al públic a Phoenix (Arizona). | Gage Skidmore

Però, tot i així, centrar-se en l’acció legislativa del representant texà ignora un aspecte cabdal del funcionament del Congrés: que, més enllà d’aprovar nova legislació, la cambra baixa també serveix com a plataforma des d’on els representants poden ajudar a reconduir el discurs polític cap aquells problemes que considerin prioritaris, liderant la lluita en determinats fronts (el clima, la sanitat, el deute escolar...) o, fins i tot, ajudant a aplanar el terreny per a la futura aprovació de projectes de llei.

El problema de Beto, però, no rau tan sols en el que no va fer durant la seva etapa a una de les institucions més importants del país; també en allò que sí que va fer. Perquè, durant la seva trajectòria al Congrés, O’Rourke va oferir el seu suport a diverses propostes legislatives com a mínim qüestionables des d’un punt de vista progressista, i que sens dubte semblen entrar en conflicte amb la pretesa aura de bonhomia socioliberal que el representant texà tant sembla anhelar.

En matèria de política financera, per exemple, Beto va estar curiosament involucrat en la l’esforç per limitar els efectes de la llei Dodd-Frank, aprovada poc després del cataclisme econòmic de 2008 i redactada específicament per protegir els consumidors dels daltabaixos del sempre volàtil sector financer. En la mateixa línia, O’Rourke també va votar a favor del Puerto Rico Oversight, Management, and Economic Stability Act, més conegut per la seva abreviació PROMESA. Aquesta llei, aprovada l’any 2016 per fer front a la reestructuració del deute de Puerto Rico, suposà la creació d’una mena de govern de transició no electe que ràpidament va optar per imposar un dur programa d’austeritat sobre l’economia de l’illa, retallant les pensions i el salari mínim amb efecte immediat.

El polític d’El Paso també compta amb un historial de vot inquietant en legislació relativa a les forces de seguretat i l’ordre públic. Amb la seva participació, Beto ha contribuït a aprovar propostes de llei com la Protect and Serve Act, que essencialment converteix els cossos policials en un col·lectiu protegit (fent així de l’agressió a un policia un acte equivalent a un delicte d’odi), o bé una d’altra que fomenta sentències de pena de mort als condemats per haver atemptat sobre la vida d’un membre dels cossos de seguretat. En un altre episodi difícilment justificable, O’Rourke va contribuir amb el seu vot a l’aprovació d’una llei impulsant sentències de presó de com a mínim quinze anys per als adolescents que enviessin o rebessin imatges personals sexualment suggestives, fins i tot en casos on l’intercanvi fos consentit entre ambdues parts.

O'Rourke, al costat del també candidat Joe Biden en un acte de campanya. | Gage Skidmore

En termes econòmics, l’expedient al Congrés del representant texà no és gaire més esperançador. De forma consistent, O’Rourke ha prioritzat l’aprovació d’iniciatives legislatives favorables als interessos empresarials, sovint a costa d’ignorar-ne l’impacte a nivell social. L’exemple més il·lustratiu d’aquesta tendència és el suport inequívoc que Beto ha ofert al TPP (Trans-Pacific Partnership), un acord comercial destinat a facilitar el flux de béns entre els Estats Units i onze països més ubicats entorn l’Oceà Pacífic. L’aleshores congressista va justificar-ne la defensa sota el pretext que el tractat contribuiria a la creació d’ocupació a la seva Texas natal, ignorant les múltiples raons per les quals no només l’esquerra militant sinó també bona part del sector moderat del Partit Demòcrata s’hi havia oposat frontalment: entre d’altres, la relaxació de les restriccions mediambientals o l’expansió de l’entramat de protecció de copyright que permetria, sobre el paper, que indústries com la farmacèutica augmentessin de manera exorbitant el preu dels seus productes.

La votació, molt divisòria, va acabar 219 a 211, amb el Congrés autoritzant l’aleshores president Obama a implementar l’article per la via ràpida. El TPP seria eventualment suspès amb l’arribada de Trump a la Casa Blanca. Tot i així, aquest episodi ens revela quelcom important sobre O’Rourke: en matèria de política econòmica, el seu historial no només no fa justícia a la seva imatge progressista, sinó que, a més, el situa a la dreta de molts dels seus companys de partit. No és pas casual, així doncs, que durant la seva campanya al Senat la premsa local remarqués, perplexa, que en matèria de política comercial hi havia més aviat poques diferències entre un progressista com Beto i un ultraconservador com Ted Cruz.

Per ser justos, i tot i els múltiples sotracs, el texà també s’ha mantingut ferm en diversos dels seus convenciments de tall més progressista al llarg de la seva carrera, des de la defensa dels drets dels immigrants o la desmilitarització de la frontera amb Mèxic al lliure accés a l’avortament o la despenalització del cànnabis. En una Texas que poc a poc es va desempallegant del seu pòsit conservador, algú com O’Rourke –capaç de compaginar posicions més pròpies del centre-dreta amb d’altres més netament progressistes– sembla el candidat demòcrata ideal. A escala nacional, però, costa de veure com un polític prou disruptor com per aïrar la vella guàrdia demòcrata però massa poc atrevit com per engrescar les insurgents bosses de vot progressista podria arribar mai a ser la clau del relleu partisà a la Casa Blanca.

Que el centrisme mediàtic americà hagi anunciat la candidatura del representant d’El Paso amb bombo i platerets és la revelació crucial que, en l’imaginari de l’establishment, O’Rourke representa d’una manera o altra tot el que Obama va ser en el seu moment: un polític confortablement carismàtic, d’aparença progressista, que com a president segurament sabria combinar a la perfecció una preocupació sentida per les batalles culturals liberals amb una dòcil complaença a porta tancada amb el corporativisme financer americà. Però intentar tornar, a la força, al consens pre-Trump no seria només una empresa irrealitzable –sigui això bo o dolent, l’equilibri de forces que va permetre la doble legislatura d’Obama simplement ja no existeix–, sinó que a més suposa una estratègia que obvia que l’administració Trump no és un fenomen aïllat, sinó que sorgeix en part com a resposta a la més que criticable planificació social i econòmica duta a terme pel seu predecessor demòcrata.

La política, al cap i a la fi, hauria de ser i és més que pura cosmètica, i tot i que en les darreres dècades el Partit Demòcrata ha aconseguit superar més d’una escomesa electoral a base de paraules buides i bones intencions, l’inexorable deteriorament de les condicions materials de l’electorat americà requereix algú amb un programa polític netament progressista, dotat d’una visió coherent i un pla d’acció inequívocament detallat. O’Rourke, per bé que una força il·lusionant en el context texà, coixeja visiblement en qualsevol d’aquests aspectes. Com sovint es diu, qui no aprèn dels seus errors resta condemnat a repetir-los. El Partit Demòcrata, en aquest sentit, no és cap excepció.