Per tal de posar en context l’enorme complexitat institucional que presenta el Senat dels Estats Units ens hem de remuntar al 1787, any en què es va reunir a Filadèlfia la Convenció Constitucional, formada per delegats (anomenats framers) enviats pels diferents estats que conformaven l’Amèrica post-declaració d’independència. Allà es va redactar una proposta de Constitució dels Estats Units, i es va donar forma al Senat que, juntament amb la Cambra de Representants, conformaria el poder legislatiu americà. Sobre el Senat havia de recaure una funció essencial a ulls dels framers: resistir el poder de l’executiu i la força de la opinió pública. El Senat seria un bastió d’estabilitat, i va ser dissenyat per fer front, en paraules del Pare Fundador Edmund Randolph, a “les follies i turbulències de la democràcia”.

Font: Washington Post. George Washington presidint la Convenció Constitucional.

La primera mesura diferencial que es va prendre a Filadèlfia fou deslligar el Senat de la voluntat popular. A diferència dels congressistes, els senadors no serien triats a les urnes sinó escollits directament per les diferents cambres estatals. Roger Sherman, present a la Convenció, justificà aquest dèficit democràtic argumentant que “[al poble] li falta informació i és constantment susceptible de ser enganyat”. No fou fins el 1913, amb Woodrow Wilson a la Casa Blanca i en ple apogeu del moviment progressista, que es va introduir l’elecció directa dels senadors. Cada estat és representat a la cambra alta per dos senadors.

Per garantir la necessària independència i imparcialitat dels membres del Senat s’establí que els seus mandats duressin sis anys i així s’evitaria que es produís un canvi continu en la composició del Senat, cosa que segons James Madison, Pare Fundador i futur president, "és inconsistent amb tota regla de prudència i tot prospecte d’èxit". Així mateix, per complir amb la premissa que visualitzava el Senat com un pilar fonamental d’estabilitat pel país, s’acordà que mai es pogués triar la composició final completa del mateix. Només un terç dels senadors s’enfrontarien a la reelecció (llavors per part de les cambres legislatives) cada dos anys. En l’actualitat això implica que els electors mai poden repudiar el Senat com a organització, sinó que han d’intentar canviar o reforçar les majories existents votant tan sols una petita part del tot.

Les mesures descrites amb anterioritat converteixen el Senat en un òrgan únic i enormement particular, a la vegada que poc permeable al canvi – el blindatge de la institució vers la “tirania de la majoria” que tant temien els líders americans al s. XVIII ha perdurat en el temps. La lluita per la Casa Blanca el 2020 i les controvèrsies, fílies i fòbies que genera el president Donald Trump són a l’epicentre de tota anàlisi sobre política americana, i freqüentment eclipsen la transcendència de la batalla pel Senat del proper cicle electoral.

Els sistemes presidencialistes permeten l’existència d’un govern dividit, és a dir, que un partit controli l’executiu i un de diferent tingui les regnes d’una o totes dues cambres legislatives. Aquest és el panorama amb què governa Donald Trump. Els republicans controlen el Senat amb 53 senadors vers els 47 membres demòcrates. A les midterms –eleccions de meitat de mandat– del 2018 els de Trump van perdre la majoria a la cambra baixa després d’una clara i contundent victòria demòcrata. Des de llavors, la Cambra de Representants ha actuat com a contrapoder –les seves constants investigacions i citacions a comparèixer de destacats membres de l’administració Trump sovint marquen l’agenda mediàtica i posen el líder americà a la defensiva, que no triga en obrir Twitter per condemnar el que considera “assetjament presidencial”.

Font: Twitter. El president Trump mostra la seva indignació davant les noves investigacions del Congrés.

35 senadors buscaran revalidar el seu escó el 2020. Del total d’escons en joc, 23 pertanyen als republicans, que lluitaran per mantenir-los sota el seu poder per com a mínim conservar la seva majoria de +3 seients (si Trump guanya la reelecció el 2020, els demòcrates necessitarien capgirar 4 escons per tenir majoria; en canvi, si el candidat demòcrata s’imposa a Trump tan sols necessitarien guanyar-ne tres, atès que el vicepresident, que seria demòcrata, decantaria la balança en cas d’empat).

Si bé els demòcrates al 2018 van enfrontar-se a un mapa electoral especialment advers, havent de defensar 26 dels 35 escons en joc, cinc dels quals en estats que Trump va guanyar el 2016 contra Hillary Clinton, els republicans no tindran aquesta dissort, i cap dels seus senadors que passaran per les urnes pertanyen a estats on Clinton s’imposés a Trump per més de 5 punts percentuals. Certament, les probabilitats d’una victòria demòcrata que capgiri la situació al Senat són remotes, però res és impossible.

Cal tenir en compte tres condicionants molt importants. En primer lloc, que els demòcrates necessitaran un exercici de mobilització i de participació dels seus tan o més gran que el que va convertir les midterms del 2018 en les més concorregudes des del 1914. Les seves esperances també estan posades en les investigacions relacionades amb l’impeachment – si aquestes avancen i fets polèmics van sortint a la llum, potencials votants independents que s’inclinen pels republicans podrien pensar-s’ho dos cops abans de votar Trump. Segonament, les opcions demòcrates de fer-se amb el Senat passen principalment per quatre estats: Alabama, Arizona, Maine i Colorado. Que el senador Doug Jones repeteixi una altra gesta electoral com la que el va portar a ser el primer senador demòcrata triat a la ultraconservadora Alabama en els darrers 25 anys és una de les màximes prioritats del partit. La dificultat serà enorme, donat que el 2016 el 62% dels alabamians van votar Trump.

A Arizona, la senadora republicana Martha McSally va presentar-se a les últimes eleccions pel Senat. Va perdre, sent el primer cop en 23 anys que Arizona no enviava un republicà al Senat. Malgrat això, McSally va ser instal·lada al càrrec de senadora després de la mort de l’històric senador John McCain. Al 2020 McSally haurà de demostrar que pot guanyar eleccions i convertir-se en senadora per ella mateixa en un estat que, com va escriure el company Tian Baena, tot i ser “eminentment republicà” pot esdevenir una de les grans sorpreses del 2020. A Maine, estat que va guanyar Hillary Clinton el 2016 i on l’índex de popularitat de Trump ha caigut un 21% des que assumí la presidència, la republicana Susan Collins, una moderada que sovint s’ha distanciat de Trump en votacions importants, com quan va votar en contra de derogar l’Obamacare el 2017, és vista com una candidata feble per la cúpula demòcrata. El quart escó que necessiten guanyar els demòcrates és el que actualment pertany al republicà Cory Gardner de Colorado. El 2016 Clinton guanya al Centennial State per menys de 5 punts i Gardner s’enfrontarà, molt probablement, al demòcrata John Hickenlooper, governador de Colorado del 2011 al 2019. Hickenlooper va passar per les primàries demòcrates sense pena ni glòria i va posar fi a la seva campanya presidencial a l’agost per, acte seguit, anunciar la seva candidatura al Senat. “Sé que canviar Washington és difícil, però jo ho vull intentar”, explica al seu primer vídeo de campanya.

A banda d’aquests quatre targets demòcrates, als que potser hi podríem afegir Carolina del Nord, trobem tres estats profundament republicans on els demòcrates podrien tenir-hi alguna opció si troben candidats forts i amb credencials. Es tracta de Montana, Geòrgia i Texas. El demòcrata més potent a Montana és l’actual governador Steve Bullock, que està lluitant per ser nominat candidat demòcrata a la Casa Blanca el 2020, igual que els texans Julián Castro i Beto O’Rourke. Entre els tres sumen un irrisori 5% del total d’intenció de vot, i més aviat que tard hauran de fer el mateix exercici de realisme que va fer Hickenlooper. Malauradament per les aspiracions demòcrates, Bullock, Castro i O’Rourke ja han descartat per activa i per passiva optar pel Senat, com també ho ha fet l’estrella demòcrata de Geòrgia, Stacey Abrams.

Font: Elaboració pròpia. Les curses senatorials a seguir ben de prop

En tercer i darrer lloc, el perfil de candidat que triïn els demòcrates per enfrontar-se a Trump tindrà un gran impacte en les possibilitats dels diferents senadors de mantenir el seu escó. Si Elizabeth Warren o Bernie Sanders, del sector més progressista, es fessin amb la nominació, les seves propostes de canvi estructural excitarien la base demòcrata i mobilitzarien enormement el seu electorat arreu del país, a risc d’alienar potencials votants independents o republicans contraris a Trump, els Never Trumpers, en estats que són vitals pels demòcrates. El senador Todd Young, president del National Republican Senatorial Committee, òrgan que treballa per convertir en electes els candidats republicans al Senat, argumentava a l’agost que les propostes dels demòcrates ja els hi van bé als republicans. “Cada setmana plantegen una proposta radical diferent que espanta els votant predominants dels estats competitius”. Altrament, si els demòcrates es decanten per l’exvicepresident Joe Biden –  d’un perfil més moderat i amb alguns problemes per generar entusiasme particularment entre els votants més joves, tot i ser el preferit pel votant afroamericà –  podrien arrossegar votant que tradicionalment es decanta per altres opcions. Tanmateix, seria Biden capaç de generar suficient entusiasme per mobilitzar la coalició de votants que els demòcrates necessiten per guanyar la Casa Blanca?

Sigui com sigui, fer-se amb la Casa Blanca sense controlar el Senat seria una victòria importantíssima, però no completa ni efectiva per cap dels dos partits. Si Trump guanya però perd el Senat, la seva agenda legislativa quedaria paralitzada, no podria continuar confirmant jutges al ritme frenètic que ho està fent (cal remuntar-se als temps de Harry Truman per trobar res semblant) i les possibilitats de ser apartat del càrrec via impeachment augmentarien. Al seu torn, els demòcrates, que estan construint una plataforma electoral amb grans promeses de canvi pel que fa a la tinença d’armes, a la lluita contra el canvi climàtic o a la cobertura sanitària, veurien aquestes mesures convertides en una fantasia fora del seu abast si no guanyen a la cambra alta. Així mateix, Trump, que ja ha situat dos membres al Tribunal Suprem americà, tindria via lliure, si es donés el cas, per confirmar-ne un tercer, fet que canviaria la tendència ideològica de la cort durant dècades.

En temps menys convulsos, l’executiu i les cambres legislatives, independentment de qui les controli, intenten arribar a certs acords tot posant l’interès nacional per davant d’altres consideracions. Amb l’actual clima partidista i de polarització extrema que impera a Washington la col·laboració bipartidista és més aviat una utopia, sent la reforma de la justícia penal aprovada al 2018 la gran excepció. El propi disseny de la cambra, amb els 100 membres servint mandats continus però rotatius de sis anys, fa que el canvi polític sigui difícil de materialitzar. Així ho van voler els presents a la Convenció Constitucional de Filadèlfia. Nogensmenys, si els demòcrates donen la sorpresa hom pot esperar que es presentin propostes ambicioses per convertir el Senat en una cambra on es pugui donar compliment a les promeses electorals que els partits guanyadors porten al seu programa, en comptes de ser allà on aquestes són aigualides o directament tombades a causa de mecanismes de legitimitat qüestionable com el filibuster. Hi ha molt en joc a la cita electoral del tercer de novembre de 2020, i si alguna cosa ens ha ensenyat la política americana en els darrers anys és que tot és possible.