Un dels èxits més rotunds de l’administració Trump –des del punt de vista republicà— ha estat sens dubte el nomenament de 152 jutges de caire conservador a tribunals d’arreu del país. Des dels dos nomenaments al Tribunal Suprem, Neil Gorsuch i Brett Kavanaugh, fins als menys públics, com els del Tribunal d’Impostos o el Tribunal d’Apel·lacions Militars, els nomenaments de Trump han omplert moltíssimes posicions amb persones que comparteixen un tret distintiu: una interpretació originalista de la constitució. L’originalisme és una corrent filosòfica i jurídica, advocada de manera cèlebre pel jutge conservador Antonin Scalia, que defensa que la Constitució s'ha de seguir al peu de la lletra, tal com els seus autors la van escriure, sense cap possibilitat de reinterpretació o contextualització contemporània. Aquesta posició té ramificacions molt importants en assumptes tant diversos com el dret a dur armes en públic, la possibilitat d’aprovar certes mesures econòmicament intervencionistes des del govern federal, o l’adopció d’estàndards internacionals per combatre el canvi climàtic. Trump no representa cap excepció en voler emplenar els alts tribunals del país amb juristes que comparteixen la seva visió sobre el món. Cada president ho ha fet i un cop Trump hagi marxat, d’aquí a un o a cinc anys, els seus successors ho seguiran fent. Però l’impressionant nombre de nomenaments al mandat de Trump, unit a la creixent importància del poder judicial dins l’estructura orgànica constitucional dels Estats Units, fan que la campanya per la reelecció de Donald Trump tingui previst utilitzar aquest tema com una arma política. Al cap i a la fi, els jutges de Trump són un dels pocs temes en què combreguen totes les faccions del Partit Republicà, des dels llibertaris més randpaulistes fins als corporativistes de Wall Street.

Per què són tant importants els nomenaments als Tribunals?

Els jutges confirmats pel Senat mantenen la seva posició de per vida, en teoria garantint la seva independència judicial però alhora convertint el seu nomenament en un esdeveniment polític de primer nivell. Com a tercer poder institucional, la seva posició els permet definir en gran mesura les lleis i normes que regeixen el funcionament democràtic dels Estats Units. Recentment, decisions tan mediàtiques com el matrimoni homosexual a nivell federal o la il·legalitat de certes mesures immigratòries de l’administració republicana van ser dirimides pel Tribunal Suprem o d’altres tribunals federals, i no pas pel cos legislatiu de la nació. Mentre que un senador pot perdre la seva posició cada sis anys, un jutge permet donar forma a una idea de país determinada durant les dècades que la seva salut li doni. A més, la importància dels precedents legals en la interpretació jurídica americana fan que si hi ha una majoria conservadora als tribunals, la seva influència pugui durar molt més que les doctrines del mateix Trump. Amb temes molt importants a l’horitzó, com una revisió de la situació legal de l’avortament als Estats Units o un possible conflicte unilateral amb Iran, sembla ser que el rol dels jutges continuarà sent fonamental. I a mesura que els nomenaments dels Bush, Clinton, i Obama van retirant-se de la seva vida professional, la qüestió política és tan rellevant com sempre. Qui tindrà el poder de nominar via la presidència, i de confirmar via el Senat, després de les eleccions de 2020?

Durant l’administració Trump, hi ha hagut dues figures claus en termes de confirmacions judicials: Mitch McConnell, líder de la majoria republicana al Senat, i Lindsey Graham, cap del United States Senate Committee on the Judiciary, el comitè del Senat on es prenen decisions sobre temes judicials i on es processen els nomenaments presidencials a tribunals federals. L’èxit del tàndem McConnell-Graham és força impressionant. Amb un president notablement poc popular al Congrés, han aconseguit un ritme de confirmació quasi sense precedents. El Partit Demòcrata, que va basar durant mesos la seva estratègia en atacar els nomenaments de Trump esperant que els republicans més moderats es fessin enrere i no els votessin, no ha estat capaç de resistir l’onada conservadora al sistema judicial, tot i que la seva oposició sense precedents a gran nombre dels jutges de Trump ha polititzat el tema encara més.

Barack Obama, per exemple, havia aconseguit confirmar 92 jutges en els tres primers anys del seu mandat, xifra empetitida pels 152 de Trump. Bill Clinton i George W. Bush van aconseguir nombres similars als de Trump, però en circumstàncies polítiques menys hostils. Una manera de quantificar la resistència que cada president ha hagut de patir és veure quants dels seus nomenaments han estat confirmats amb més d’un 25% del Senat en contra, com es pot veure en un estudi realitzat per la conservadora Heritage Foundation. Mentre que tradicionalment la majoria de presidents aconseguien que es formés una majoria estable al voltant dels futurs jutges, amb Trump s’observa un canvi radical que indica la polarització de la societat americana i de les seves elits polítiques. Ni Reagan ni Bush pare van tenir més d’un 25% del Senat en contra en cap dels seus nomenaments; Clinton, Bush fill i Obama van tenir-ne 2, 6 i 9 respectivament, un nombre molt petit que es corresponia principalment a nomenaments amb certa controvèrsia. Però en el cas de Trump, gairebé la meitat dels seus nomenaments, 74, han rebut aquest tipus de tractament. El temps dirà si aquest canvi en el procediment normal és una excepció, com tantes altres, creada per l'anormalitat que el fenomen Trump ha suposat, o si, per contra, la polarització política ha contaminat de manera permanent un dels pocs residus de treball col·laboratiu al Congrés dels EUA.