Tulsi Gabbard ho tenia tot de cara per convertir-se en la punta de llança de l’ala progressista que la darrera dècada ha anat agafant força entre les bases del Partit Demòcrata. D’ambició i carisma desbordants, Gabbard es va iniciar en política de forma insòlitament precoç: amb tan sols 21 anys ja era membre de la Legislatura Estatal de Hawaii –la més jove de la història–, i assentava així les bases d’un fulgurant ascens polític en forma de victòries consecutives a les eleccions al Consell Municipal de Honolulú i al Congrés dels Estats Units, on encara avui manté la seva posició com a representant estatal.

Paral·lelament als seus èxits electorals, Gabbard havia aconseguit fer-se un lloc entre les faccions més esquerranes dels demòcrates, atretes a una legisladora de perfil marcat, sense por a mostrar el seu suport a propostes trencadores com la reforma integral del sistema de salut americà, l’enduriment de la legislació mediambiental o el rebuig a una política exterior intervencionista, entre moltes d’altres. La seva eclosió com a política de primera línia semblava ser cosa de temps: fins i tot la popular revista de moda Vogue es demanava a mitjans del 2013 si la representant hawaiana estava destinada a esdevenir “la propera estrella del Partit Demòcrata”.

Més enllà del seu historial, l’encant de Gabbard com a figura progressista s’ha cimentat sobretot gràcies la seva tenacitat com a política, factor que l’ha anat apartant de la cúpula demòcrata que estava cridada a encarnar. En un ambient que sol premiar la lleialtat a l’ortodòxia i a les directrius de partit, la congressista no ha dubtat mai en fer gala de la seva obstinació, imposant la seva veu per sobre de la de l’establishment demòcrata en els moments crucials. L’any 2016, per posar l’exemple més sonat, Gabbard es va veure obligada a dimitir de la seva posició com a vicepresidenta del Comitè Nacional Demòcrata després de gosar desafiar en ple procés de primàries la candidata de les elits demòcrates, Hillary Clinton, expressant públicament el seu suport per Bernie Sanders, el seu principal rival. Si bé aquesta maniobra la va allunyar, com era previsible, de la vella guàrdia demòcrata, la seva cotització entre les noves generacions –considerablement més progressistes que els seus predecessors– va pujar de forma gairebé instantània, rebent el suport de diverses organitzacions populars de signe esquerrà vinculades de forma més o menys directa al Partit Demòcrata.

Gabbard continua acusant els seus tics reaccionaris. | Matt Johnson

Si es revisa amb certa exhaustivitat la pretesament immaculada trajectòria de Tulsi Gabbard, però, la narrativa triomfant que tan sovint ha estat associada al seu ascens comença a caure pel seu propi pes. Perquè, tot i la suposada aurèola de disrupció que sembla acompanyar-la, la carrera de la congressista hawaiana ha estat, d’altra banda, profundament marcada per una incoherència ideològica difícil d’explicar. De passat sobretot conservador, Gabbard no ha acabat mai de desempallegar-se de certs tics reaccionaris que encara avui continuen perseguint-la i que semblen explicar, en gran part, per què la candidatura a les primàries d’una representant teòricament destinada a la constel·lació demòcrata ha quedat relegada a la relativa irrellevància.

L’eix vertebrador de la campanya de Gabbard és sens dubte la seva oposició frontal a la política exterior americana, tradicionalment marcada per un suport virtualment transversal per l’intervencionisme militar en territoris aliens. Veterana de les guerres de Kuwait i l’Iraq, la representant hawaiana sovint ha citat la seva pròpia experiència al camp de batalla com a catalitzador del seu anti-intervencionisme, conferint així certa legitimitat a la seva retòrica no només entre l’esquerra anti-imperialista sinó també entre un exèrcit fortament desencantat amb Washington arran de la desastrosa invasió de l’Afganistan, conflicte que ja computa com el més llarg de la història del país. Per a Gabbard, (així com per bona part del públic americà) retirar els Estats Units de les guerres d’intervenció a l’estranger és del tot prioritari, amb l’objectiu més ampli de redirigir els milers de milions de dòlars que anualment es destinen en aquestes operacions cap a les mancances domèstiques.

En vista d’això, seria fàcil concloure que, contràriament a la cosmovisió demòcrata tradicional, Gabbard advoca per una política exterior genuïnament pacifista. De fet, el seu doble mandat com a congressista sembla avalar aquesta impressió –Gabbard ha votat consistentment en contra de propostes com la intervenció en territori sirià o la venta d’armament a Aràbia Saudita–. Les motivacions rere el seu posicionament trencador, però, revelen quelcom diferent. Tot i la seva oposició a una política d’intervencionisme militar agressiu a gran escala, Gabbard mai ha amagat la seva preferència per l’ús d’operatius espacials a petita escala destinats a combatre el terrorisme en territori aliè –operatius sovint envoltats d’un aura d’elitisme que els ha permès eludir la justícia militar– així com per la política d’atacs aeris mitjançant drones teledirigits que actualment apliquen els Estats Units sobre set països de majoria musulmana, i que sovint ha sigut blanc de crítiques a causa de les nombroses accions fallides involucrant civils.

Costa d’entendre, doncs, com la política de defensa d’un hipotètic govern Gabbard diferiria de forma substancial del paradigma que, amb poques variacions fins a l’arribada de Trump a la Casa Blanca, ha imperat almenys des de la presidència de Bush. Aquests clarobscurs, si bé poden confondre l’observador casual, adquireixen ple sentit un cop es desxifra l’òptica sota la qual opera Gabbard. L’anti-intervencionisme de la representant hawaiana sorgeix, fonamentalment, d’un xovinisme latent que emfatitza exclusivament i única en el cost humà de la guerra dins les frontereres americanes, ignorant la devastació a múltiples nivells que la política exterior americana duu als països que es creuen en el seu camí. El missatge de fons sembla ser que els morts estrangers no són sinó efectes col·laterals d’aquestes guerres; que no mereixen la mateixa consideració que les baixes nacionals. No hi ha, per suposat, res de criticable en voler evitar a milers de famílies americanes el dolor d’enviar els seus fills a morir en conflictes llunyans. Però oposar-se a l’intervencionisme estatunidenc tan sols sota aquest pretext, i no degut a raons relatives a la justícia global com el cost humà als països intervinguts o la violació de la seva sobirania en nom de l’interès nacional, posa directament en entredit l’autenticitat del progressisme pacifista que Gabbard pretén encarnar.

Gabbard ha sigut especialment crítica amb l'aliança americana amb l'Aràbia Saudita, però no tot el seu programa polític és tan encoratjador.

Per a més inri, la congressista hawaiana ha mostrat al llarg de la seva carrera una preocupant tendència a cortejar impúdicament autòcrates d’arreu per tal de satisfer la seva agenda política: en menys d’una dècada, Gabbard s’ha reunit, respectivament, amb el president egipci Abdel Fattah el-Sisi (considerat responsable de desenes de casos de violació de drets humans), així com amb el president sirià Bashar al-Assad, convertint-se en la primera representant pública americana en reunir-s’hi després dels controvertit atacs químic a civils per part de forces del règim.

Tal com històricament les elits de Washington han tendit a exagerar l’amenaça presentada per règims enemics per tal de justificar-ne una possible intervenció, el xovinisme anti-intervencionista de Gabbard representa justament l’altra cara de la moneda, blanquejant aquells dèspotes que puguin ser d’ús per als interessos americans (com en el seu moment ho va ser la Síria d’al-Assad, per exemple, en la lluita contra Estat Islàmic). Això no només suposa posar pals a les rodes de totes aquelles organitzacions, locals o internacionals, que lluiten per a retre comptes amb aquests règims; també ajuda a millorar-ne la seva projecció exterior, fent del pària un actor de ple dret en el taulell internacional.

Però fins i tot si es justifiquen les aproximacions de Gabbard a dirigents de dubtosa legitimitat democràtica com un mal menor en pro d’una causa superior, continua grinyolant, i molt, l’estreta relació que l’uneix amb el primer ministre indi Narendra Modi, i amb la seva xarxa d’influència als Estats Units. Des que arribà al poder el 2014, Modi és considerat una de les figures claus en l’auge del nacionalisme hindú –ferventment anti-musulmà–, que poc a poc ha escorat un país fins aleshores inclusiu cap a posicions inequívocament il·liberals a còpia d’encoratjar l’hostilitat envers la considerable minoria islàmica del país.

Afinitats religioses a part (la congressista hawaiana és la primera representant estatal de fe hinduista de la història dels Estats Units), no sembla haver-hi cap raó de pes per la qual una suposada progressista com Gabbard hauria d’explorar vies d’entesa amb una figura tan tèrbola com Modi. El més probable és que el veritable origen del seu vincle amb el màxim mandatari indi sigui la islamofòbia latent que ha caracteritzat durant anys la retòrica de Gabbard. Tal com, durant pràcticament tota la seva carrera política, Modi ha identificat l’Islam amb el terrorisme, Gabbard també ha insistit en innumerables ocasions en traçar un paral·lelisme similar, per molt que això comportés anar a contracorrent dels dictàmens demòcrates.

Des de l’any 2014, tot aprofitant la histèria occidental causada per l’auge d’Estat Islàmic, Gabbard va dedicar-se en cos i ànima a recriminar repetidament a l’administració Obama la seva decisió d’excloure el terme “extremisme islàmic” de la retòrica institucional, argumentant que això impedia bastir una estratègia coherent per atacar el focus del problema que, a parer seu, no era sinó la idiosincràsia d’una religió entregada a les urpes del radicalisme. Com a progressista –i, sobretot, com a progressista amb segell anti-intervencionista–, sobta que la congressista hawaiana atribueixi en exclusiu l’auge de grups terroristes com al-Qaeda o Estat Islàmic a les ensenyances islàmiques, obviant, sense anar més lluny, episodis històrics com l’assistència americana a grupuscles extremistes afganesos en el marc de la Guerra Freda o factors com la inestabilitat política a l’Orient Mitjà i l’Àsia Central (causada, en gran part, per culpa d’una llarga història d’intromissió estrangera) o la pobresa material, que empeny a ciutadans desesperats a enrolar-se en bandes terroristes sota la promesa d’atractives recompenses econòmiques.

Gabbard, en un acte a Des Moines (Iowa). | Gage Skidmore

Per si no fos poc, però, la islamofòbia de Gabbard no només subsisteix a nivell retòric, sinó que també impregna algunes de les decisions preses al llarg de la seva trajectòria com a congressista. Entre aquestes, destaca el seu suport per a la implementació de l’American Security Against Foreign Enemies Act del 2015, que dificultava enormement l’asil polític als Estats Units de refugiats sirians i iraquians de fe musulmana (sota la sospita de ser combatents encoberts d’Estat Islàmic) mentre que simultàniament facilitava l’entrada de refugiats cristians i yazidis d’aquests mateixos països.

L’enèsim interrogant que plana sobre Tulsi Gabbard concerneix la seva posició sobre la comunitat LGBT, amb la qual ha mantingut durant anys una relació més aviat tortuosa. Nascuda en una família profundament conservadora, els inicis de la carrera política de la congressista van destacar per una hostilitat explícita –tant a nivell retòric com legislatiu– contra el col·lectiu, emulant les inclinacions del seu pare, Mike Gabbard, que durant el seu temps en actiu al Senat hawaià va combinar una fèrria campanya contra el matrimoni homosexual a Hawaii amb la fundació d’una associació sense ànim de lucre anomenada Stop Promoting Homosexuality.

El punt de vista de la candidata a les primàries demòcrates, però, va canviar radicalment arran de la seva estada militar al Pròxim Orient, que sovint ha citat com una experiència la va empènyer cap al progressisme en matèries socials, fent-li veure, segons la seva pròpia admissió, que els seus antics posicionaments sobre la moral pública no distaven excessivament del de les teocràcies de la zona. D’aleshores ençà, Gabbard ha adoptat una actitud conciliadora amb el col·lectiu, oferint repetidament disculpes pel seu passat conservador i virant cap a una postura molt més en acordança amb la seva imatge com a progressista. Però, com va admetre en una entrevista l’any 2015, Gabbard no ha fet un gir ètic de 180 graus: només ha deixat de creure que el govern hagi d’actuar com a guardià de la moral col·lectiva. La candidata, a més, ha tingut un paper més aviat discret en la lluita LGBT a nivell estatal; en un dels exemples més significatius de la seva manca d’implicació, Gabbard va ser l’única congressista hawaiana que no va enviar un representant a testificar favorablement a la sessió legislativa especial celebrada l’any 2013 a la Legislatura Estatal de Hawaii, que va culminar en la legalització del matrimoni homosexual a l’arxipèlag.

Per ser justos, i per molt que la seva lleialtat amb la causa sigui qüestionable, seria imprudent suggerir que Tulsi Gabbard treballa activament contra els interessos de la comunitat LGBT; de fet, el seu historial com a congressista –Gabbard ha votat, entre d’altres, a favor d’una proposta de llei destinada a prohibir la discriminació laboral en base a l’orientació sexual o la identitat de gènere– indica just el contrari. De la mateixa manera, en la seva etapa a Washington, Gabbard s’ha erigit com a bastió progressista en nombrosos àmbits, des d’assumptes de seguretat ciutadana a qüestions d’infraestructura o de regulació financera.

Gabbard, amb el monstre de les galetes en un acte a Washington D.C. | US Department of Defense

Tot i això, la representant hawaiana continua empaitada per la sospita d’un rerefons ideològic reaccionari que dista de la reputació progressista que tant sembla anhelar. És admirable, i més en un ambient tan enrarit i salvatgement competitiu com el del Partit Demòcrata, que avui en dia continuin havent-hi polítics amb l’ambició i l’atreviment de Gabbard, disposada a encarar-se a tot i tothom per defensar el que creu. El problema, però, rau en el fet que aquestes creences estiguin sovint tan deslligades del que algú com ella diu representar. Això deu ser, en definitiva, el que explica que la candidatura a les primàries d’una representant teòricament cridada a l’Olimp demòcrata com era Tulsi Gabbard hagi maldat per superar el llindar del 2% ara que comencen a quedar enrere les etapes inicials de la campanya.