Si bé el que sempre transcendeix a la premsa dels mítings d'un candidat -i per tant allò que ens arriba a través dels mitjans de comunicació- en són els moments àlgids, aquests tipus d'actes polítics poden arribar a ser molt avorrits. Les hores d'espera a la cua, els moments prèvis a la sortida del candidat o el mateix moment de sortir a l'escenari són moments clau perquè el candidat i la seva campanya expliquin qui són i què pensen.

La música és especialment important en el primer discurs o acte de campanya, quan qualsevol detall pot ser intepretat amb doble sentit i on tot és simbòlic. En alguns casos la relació entre la cançó triada i el missatge que vol enviar la campanya és molt clara. El governador de Washington, Jay Inslee, que ha centrat la seva campanya en la lluita contra el canvi climàtic va pronunciar el seu primer discurs amb la famosa peça de la Electric Light Orchestra "Mr Blue Sky". Sense dubte un missatge inequívoc.

Qui també ha optat per enviar un missatge molt clar sobre en què es basa la seva candidatura a la presidència és Bernie Sanders, el senador per Vermount. Sanders és conegut entre l'electorat com el candidat d'aquestes primàries més a l'esquerra del partit, és per això que la cançó havia de representar el millor de la seva campanya: "Power to the People" de John Lennon, una peça que ja va utilitzar de forma recorrent durant la seva campanya presidencial de 2016.

Pete Buttigieig, l'alcalde de la petita ciutat de Sout Bend a l'estat d'Indiana, va optar per "Never Giving Up" de Batchelor. Una cançó que parla d'un raper nascut a Los Angeles que canta sobre com li ha estat dit que ha de deixar el rap a causa de les crítiques, cosa que ell no farà mai perquè no es rendirà.

La candidata negra amb més possibilitats d'aconseguir la nominació de la història, Kamala Harris, va dur a terme el seu primer acte a la seva localitat natal d'Oakland (Califòrnia) amb l'èxit "Work That" de Mary J. Blige, un himne ple d'apoderament que dona a entendre una gran confiança en ella mateixa.

Altres com Elizabeth Warren -que va escollir "9 to 5" tot i no tenir el permís de la seva autora, Dolly Parton- no van estar igual de fins en el moment de triar la seva carta de presentació musical. Tim Ryan i John Hickenlooper van triar "Old Town Road" de Lil Nas X i "Good Life" de One Republic respectivament, amb una clara intenció de captar vot jove a la desesperada. Intencionadament o no, l'alcalde de Nova York, Bill de Blasio, feia referència a un dels seus antecessors en l'alcaldia de la NYC: "Rudy can't fail" de Clash. Tampoc podia faltar l'opció clàssica de Bruce Sprinsgteen, tal com va fer Michael Bennet.

Tot i que la primera impressió sempre és important, també ho és cultivar la relació amb el votant durant la campanya. Per això, molts candidats elaboren llistes de música que fan públiques o que fan servir pels seus actes arreu del país. Algunes d'aquestes llistes musicals tenen curiositats que podeu veure en els següents gràfics.

La tria del rock sempre és segura, aporta vitalitat, sensació de força i crea vincles amb la població masculina. Els candidats que més opten per aquesta opció són aquells amb un electoral masculí important com O'Rourke i Trump, que empaten en la quantitat de rock que inclouen en els seus actes, i també Bernie Sanders.

Arran de l'actitud de Trump amb les dones denunciada pels demòcrates, el feminisme s'ha convertit en una de les principals banderes del Partit Demòcrata. Ara bé, la defensa del moviment feminista present en els seus discursos no es veu del tot reflectida en el percentatge de dones que apareixen en les seves llistes musicals. Qui més en té -superant el 50%- és Julián Castro, l'únic candidat hispà d'aquestes primàries.

Si bé Julián Castro no lidera gens les enquestes, sí que ho fa en les llistes musicals dels candidats a la presència dels Estats Units. En aquest cas, és al capdavant -i amb molta diferència- d'aquells que utilitzen cançons llatines durant la campanya. Una forma de compensar la seva falta de coneixement del castellà, i poder arribar als votants hispans.

Finalment, una dada musical prou representativa de les intencions de les campanyes de cada candidat és l'època del gruix de les cançons que trien. Amb Trump és clar, la nostàlgia i l'enyor d'un passat millor es veu exemplificat quan la majoria de les peces musicals triades són de les dècades dels anys 50 i 70.