El 3 de febrer de l’any vinent, Iowa donarà el tret de sortida a la carrera per triar el candidat demòcrata que s’enfrontarà a Donald Trump a les eleccions presidencials del novembre. El partit viu una època convulsa: la derrota inesperada de Hillary Clinton i el tancament de l’era Obama el van deixar en una crisi d’identitat que, tanmateix, no li ha impedit aconseguir alguns avenços, com la recuperació de la Cambra de Representants a les eleccions de mig mandat de la tardor del 2018. Ara bé, la pregunta a fer-se és quina és la veritable identitat dels demòcrates, és a dir, la dels ciutadans que s’hi identifiquen, i quina repercussió pot tenir en el procés de primàries. Vegem-ho amb dades.

L’enquesta Gallup ha dut a terme una anàlisi de la ideologia i les preocupacions que caracteritzen els nord-americans que s’auto-identifiquen com a demòcrates, durant 3 períodes diferents que cobreixen 5 anys. Cal subratllar que la identificació general amb el partit, tot i decréixer, es manté entre un 35% i un 30% aproximadament respecte del total d'enquestats[1]. Les dades de Gallup mostren una evolució clara cap a l’esquerra entre els demòcrates. Si entre el 2001-2006, només un 32% s’identificava com a liberal i el grup majoritari eren els moderats, aquestes xifres s’han capgirat: actualment, els liberals són majoria entre els demòcrates, amb un 46%. No obstant això, aquests canvis no són homogenis a nivell social i demogràfic. A tall d’exemple, els liberals dominen entre els demòcrates blancs (54%), les persones amb post-grau (65%) i estudis universitaris (58%), la població entre els 18 i 29 anys (49%) i les dones (47%).  La raça i el nivell educatiu són les variables on es denota una diferència més forta en l’auto-ubicació del posicionament ideològic.

Una altra qüestió d’interès és com aquestes diferències ideològiques a l’interior del Partit Demòcrata es traslladen a assumptes relacionats amb els principals temes de debat polític als Estats Units. Per veure com de divisoris poden arribar a ser, la pròpia enquesta de Gallup planteja diferents qüestions i en mostra el grau d’acceptació en funció de la variable ideològica. Amb el propòsit de simplificar la informació, s’ha creat un índex que mostra com de gran és la diferència entre les dues ideologies demòcrates més oposades entre elles (liberal contra conservadora). Com més gran sigui el valor, voldrà dir que hi ha una divergència més profunda en les respostes entre les dues tendències.

*Gallup no inclou dades (2001-2006) a la variable del sistema sanitari


Com es pot observar a la gràfica, agafant com a referències els grans debats públics (sistema sanitari, impostos, control d’armes, assumptes morals, etc), la diferència d’opinions entre demòcrates liberals i demòcrates conservadors, o bé s’estanca, o bé augmenta amb el pas del temps. Mentre que els dos grups han mantingut posicions molt estables en alguns aspectes, com el control d’armes, el canvi climàtic o la legalització de la marihuana, no és així en el cas dels debats relacionats amb el sistema sanitari2 o la pena de mort, on els canvis són més notables. La raó de fons es troba en el fet que, malgrat que  les posicions dels propis demòcrates conservadors (llevat de la qüestió impositiva a les empreses) han virat generalitzadament cap a posicions més progressistes, els propis liberals han dut a terme aquest canvi de forma més abrupta, amb la qual cosa la discrepància final ha incrementat. Tot plegat, en un procés de declivi dels postulats més dretans dins de l’univers demòcrata i d’increment dels posicionaments a l’esquerra.

En conclusió, el que podem observar és que l’univers sociològic del Partit Demòcrata de la presidència de George Bush ha evolucionat, en aproximadament dues dècades, per alinear-se amb postulats més progressistes. Aquesta evolució, tot i produir-se en tots els postulats de l’espectre ideològic, ha afectat especialment els qui ja es consideraven liberals i determinats sectors socials del partit, com els joves i els qui disposen de major nivell formatiu. De fet, aquest procés queda reflectit en el pes que va acabar obtenint la candidatura de Bernie Sanders a les primàries demòcrates del 2016 (amb més de 13,2 milions dels vots emesos, el 43%) i la lluita pel control de l’agenda política de determinats sectors de l’ala demòcrata de la Cambra de Representants. Uns perfils polítics que, probablement, fa una o dues dècades haguessin semblat impensables.

L’impacte sobre les candidatures actuals

L’enquesta de Quinnipiac University, realitzada entre el 21 i el 26 d’agost, en la línia d’altres enquestes a nivell nacional, assenyala el lideratge de Biden (amb un 32% de preferències entre els qui votarien a les primàries demòcrates),  seguit de Warren (19%) i Sanders (15%). Enrere queden la resta de candidats: en un segon pla, Harris (7%) o Buttigieg (5%), mentre que la resta d’opcions no passa del 3%. El sondeig ofereix una sèrie de tendències ideològiques dins de l’univers demòcrata. La candidatura de Joe Biden es troba fortament consolidada entre els demòcrates conservadors (41%), afro-americans (46%) i persones d’edat més avançada (lidera molt notablement les persones situades amb més de 50 anys, on excedeix el 35% de les preferències).

En contraposició a aquesta situació, trobem les candidatures de Sanders i Warren, que com a senadors, han demostrat seguir un perfil polític més a l’esquerra del Partit Demòcrata. Warren i Sanders, per exemple, s’imposen clarament en les preferències dels liberals (34% i 22%, respectivament), segment on Biden queda relegat a la tercera posició (15%). El mateix succeeix en termes d’edat, on Warren i Sanders són les primeres preferències pels qui tenen entre 18 i 34 anys (25% i 31%, respectivament). A més, aquestes dues candidatures mantenen una feblesa en les minories racials, on s’imposa clarament Biden. Aquest darrer punt pot constituir un punt fort per a l’antic vicepresident, atès que en molts estats del sud, el selectorat afroamericà tindrà un pes més que considerable en les primàries. Per últim, cal destacar el paper de la variable educativa entre els dos candidats de la línia “progressista”: mentre que Sanders obté un major suport entre la gent sense estudis universitaris, passant del 9% al 19% entre aquells que no en tenen, Warren segueix el camí contrari, ja que obté més suport entre aquells sí tenen estudis universitaris (25%), davant d’aquells que no (20%).

Aquestes primeres tendències, tot i el temps que encara falta per a l’inici oficial del procés, permeten observar que l’evolució ideològica de l’espai demòcrata té un impacte en les preferències del candidat que haurà de fer front a Trump el 2020. Sobretot, si es té en compte que en els processos de primàries hi ha una tendència a una major participació dels sectors amb posicionaments polítics més “radicalitzats” dins un mateix espai polític (els liberals són els demòcrates més entusiastes amb les primàries, segons el propi sondeig). L’evolució que el Partit Demòcrata ha anat fent durant les darreres dècades va estar a punt de consolidar-se amb la gairebé exitosa candidatura de Bernie Sanders al 2016. Les eleccions legislatives del 2018 i les pròpies dades demoscòpiques apunten que, probablement, el selectorat demòcrata que triarà el candidat del 2020 tindrà un tarannà ideològic més a l’esquerra que el que va triar Barack Obama al 2008. Una de les mostres més palpables d’aquest fenomen és l’evolució que ha seguit el debat sanitari, que Sanders va col·locar a l’agenda amb molt d’èxit a les primàries del 2016. Segons Marist College, el 90% dels demòcrates aprova el Medicare For All (cobertura sanitària governamental estesa no només per a majors de 65 anys), compatible amb les assegurances privades. També una majoria (el 64%) ho aprova amb un procés de substitució de les privades. Aquests canvis són simptomàtics de com les primàries del 2020 seran propícies a un ambient més progressista que les anteriors.

Ara bé, tot plegat servirà per derrotar Donald Trump el 2020? Perquè una cosa és el que pensa el votant identificat amb els demòcrates o el participant de les primàries, i una altra és què cal per convèncer el país sencer. D’aquí que puguin sorgir les crides al pragmatisme i la moderació, com ja intenta fer la candidatura de Biden. El Partit Demòcrata de l’era Obama es va basar en una coalició de minories, impulsada pel vot jove, educat i urbanita, amb greus carències entre el votant blanc d’interior, especialment sense estudis. Els pròxims mesos seran claus per saber si s’aposta per la moderació en un intent de recuperar aquest sector social cabdal, o bé s’aprofundeix en la construcció de la coalició de minories iniciada per Obama, i, capgirant el relat econòmic, es recupera de passada el votant que durant les darreres dècades ha marxat al Partit Republicà, i que Trump va saber mobilitzar a favor seu.


[1] Gallup: Party Affiliation