En tres anys i escaig de mandat presidencial, Donald Trump s’ha convertit en un dels personatges més odiats, menyspreats i criticats del món. El president republicà ha aconseguit que, a ulls de molts antics manifestants contra la guerra d’Iraq i només per comparativa, la memòria del també odiat a les nostres terres George W. Bush sigui la d’un home honorable i dignificat, dins la ignorància generalitzada del texà. Donald Trump és vist com la personificació de tot allò que s’oposa al moviment progressista occidental. En el rellevant camp de la igualtat de gènere, Donald Trump s’alça com un home misogin amb una concepció errònia i perillosa del consentiment sexual i del lloc de la dona –no per dona, sinó per persona– a la nostra societat (com ens recorda, un cop i un altre, el cèlebre comentari “agafar-les pel cony”).

Davant l’escatologia que envolta la conversa pública sobre el canvi climàtic, Trump no fa ni veure que a ell li importa el tema i, a contracorrent, ofereix més concessions i favors als seus amics de les indústries fòssils. Contra una Europa que porta 70 anys defugint qualsevol rol de lideratge militar, Trump ha ressuscitat la doctrina Reagan de “pau a través de la força”, peace through strength, convençut que, si va servir per acabar amb la maldat soviètica, pot servir per posar al seu lloc l'Iran, Rússia, la Xina i tota la resta. Aquests llocs, per suposat, són un de sol, el mateix on Trump ha decidit enviar la resta dels seus aliats en un seguit d’accions públiques que no poden ser titllades de malastrugues: darrere dels Estats Units d’Amèrica.

Essencialment, la doctrina Trump és la del nacionalisme, i això és una contradicció frontal al zeitgeist del moment, al globalisme progressista de les elits il·lustrades, que va trobar un representant ideal en la figura de Hillary Clinton i que va contemplar estupefacte com ella perdia davant l’enfant terrible americà, davant del racisme, del neoliberalisme, i tots els -ismes que fan perdre la son als editors del The Economist. I és que, dins de la camaleònica naturalesa de la política que duu el professional que hi viu d’ella a canviar de jaqueta depenent de l’audiència, Trump és realment l’home de les mil cares. Davant de les seves contradiccions múltiples, hom es veu forçat a reaccionar davant seu amb la reacció que ja duia posada de casa, sigui aquesta odi i menyspreu, com en tots els consells editorials del món occidental, o una estima desenfrenada i inaudita des del Chicago d’Obama, com es veu a les fàbriques deprimides de l’Oest Mitjà americà, tocades encara per una crisi financera que mai no van entendre però que els va deixar desposseïts de riquesa i dignitat obrera.

Trump es mou sense problemes entre les posicions més diverses i, de tant en tant, contradictòries. Tant aviat se’l critica per ser un venut al món corporatiu americà i baixar els impostos dràsticament, com per sacrificar creixement econòmic davant d'una guerra comercial amb la Xina que obeeix més a criteris nacionalistes i patriòtics que no pas econòmics. Tant aviat se’l critica des de la dreta mateixa, a través de portaveus autoritzats com el senador per Texas Ted Cruz, per tenir “valors novaiorquesos” i no entendre les posicions tradicionalistes de parts del Grand Old Party, com se’l té per com una mena d’Ayatollah cristianitzat que vol convertir Amèrica en el Gilead del Conte de la Criada, una presó moralista.

Les contradiccions arriben a la vida personal, també. Trump, un home que viu per la feina i que dorm poc més de cinc hores en un dia bo, ha estat també avingut a celebrar festes plenes de models i actrius, sense cap respecte especial per la figura del matrimoni tradicional. Tot això sense beure ni una sola gota de vi, perquè és un enemic declarat de tota mena d’alcohol per raons personals i familiars. Trump, doncs, un home buit que viu pel poder, és massa ple de contradiccions internes i circumstancials com per poder adscriure-li una ideologia en particular. Si ha decidit abraçar el nacionalisme és perquè va veure un espai disponible dins el mercat polític i, com a bon (o mediocre) empresari s’hi va llençar.

La seva campanya i posterior presidència l’han convertit en un home odiat i menyspreat, titllat tant d’idiota com de geni malèvol per les mateixes persones. Sense aturar-nos a pensar sobre la impossibilitat que tots els adjectius que li adscrivim siguin veritat al mateix temps, l'opinió popular d’un país com el nostre ha situat el president americà al nivell de Putin, Peter Griffin, Kim Jong-un, Il Duce i Patricio Estrella. Una idea de qui és aquest personatge sortit de Nova York ens la pot donar una mirada desapassionada a diversos moments de la seva vida, des dels anys d’empresari amb diners del pare, a la presidència del país més influent del món, passant per l’estrellat televisiu i l'última d’un seguit de campanyes presidencials estrambòtiques i personalistes. En acabar, lluny de saber qui és Donald Trump, hom es podrà sentir còmode en la certesa que no existeix un únic Trump, sinó múltiples reflexes d’un jo complex.

Donald Trump va néixer l’any 1946 a Queens, Nova York (el barri d’Art Garfunkel i Nicki Minaj). Abans no va rebre un “petit préstec” d’un milió de dòlars del seu pare, Trump ja havia adoptat alguns dels trets característics que avui associem amb ell. Va ésser enviat a una escola militar per tractar la seva tendència a la rebel·lió, i va ser en aquest entorn estricte i competitiu on va adoptar una visió del món que s’assembla més a una jungla o a un camp de batalla que a una utopia harmoniosa on tothom guanya. Esperar el pitjor de tothom i sorprendre’s davant l’excepció positiva deu cansar, però a Trump li ha servit per fer-se un lloc en un món en què no competir és perdre. La seva primera feina va ser per al seu pare, Fred Trump, que el va enviar a recollir ampolles de coca-cola als solars on, aprofitant l’expansió econòmica imperant, ell estava construint un imperi immobiliari suficient per proveir el seu fill Donald de tot allò que desitgés. Fora d’aquesta feina d’estiu, que ha anat bé a Trump durant la seva carrera per alimentar la llegenda de l’home fet a si mateix, va començar a col·laborar amb el seu progenitor i, arribat l’any 1980, s’havia convertit en el cap dels negocis familiars.

L’època daurada de les construccions Trump, coronada per l’adquisició i renovació del recinte a Florida del Mar-a-Lago, va acabar malament. Després d’uns negocis poc encertats al sector del joc, Trump es va declarar en bancarrota l’any 1991, es va divorciar un any més tard per casar-se amb la seva amant, i semblava que acabaria fent-se un forat a la llista de famosos vinguts a menys. Però el final dels anys 90 van ser una benedicció per l’empresari. L’any 2004 va començar The Apprentice, un programa televisiu de sala d’espera o migdiades a ca l’àvia, en què Donald Trump feia d’ell mateix, un executiu cercant una persona en qui invertir. Aquest espectacle tan americà, que porta als límits la tesi que la televisió és cultura, va posar Trump de nou als ulls del món i va ser la gènesi de molts productes trumpians, com la seva línia de bistecs, una universitat o una revista nacional. El producte més important seguia sent ell, i un intent de vendre’s políticament a través del Reform Party l’any 2000 va acabar esdevenint un fracàs rotund. Però les bases estaven assentades.

Els anys van anar passant, i Trump va arribar a la segona dècada del nostre segle molt ric, i amb ganes d’acció, atenció i, sobretot, poder. Al voltant de la seixantena d’edat, Trump havia recuperat la fortuna perduda i molt més, fet que l’havia ajudat a introduir-se, per la porta del contribuïdor financer, dins del món de les campanyes polítiques. Amb el seu programa de televisió fent-li de megàfon i cinc canvis de partit polític en una sola dècada com a aval de centralitat, el suport donat a Mitt Romney el 2012 li va fer entrar un no-sé-què al cos que només es podia curar d’una manera: guanyant. La derrota de Romney davant un candidat que, a parer de Trump, era el pitjor president en dècades; el pas inexorable del temps, que el duia ja a una edat amb què seria massa gran com per presentar-se de manera seriosa com un home energètic; i sobretot uns girs narratius a la política americana (contraris a la immigració, principalment) que li havien deixat el terreny preparat van ser els ingredients principals d’una combinació explosiva, que trigaria tres anys més en arribar: la campanya iniciada al 2015 per “fer Amèrica gran de nou”, Make America Great Again. El 16 de juny d’aquell any, a la Torre Trump de Nova York, Trump deixava anar les perles que resumirien el proper any i mig. Un racisme descarat, especialment dirigit a Mèxic, i un to i missatge de barra de bar no deixen de ser tal coses per molt que les digui un home amb molts zeros al talonari.

Tant el to com el contingut de la campanya, que ja van ser justament criticats aleshores per la immensa majoria de rivals republicans, marcaven una nova època a la política americana. Les diferències ideològiques entre “coloms” i “falcons” en política exterior, o llibertaris i conservadors en temes fiscals, entre d’altres molts debats, es van empetitir, com si formessin part d’una manera desfasada de fer política. Cridar més que el contrincant, convertit en enemic, va passar a ser de màxima importància. Una pregunta clau: va ser Trump qui va crear aquesta manera de fer política, o va ser ell una creació d’una veu popular que clamava per una política diferent, que realment mostrés la ràbia que existia dins certs sectors de la població? Només el temps ho dirà.

Però el que es pot afirmar és que el caràcter de Trump, tot i les seves mancances, va poder dur-lo a una posició d’avantatge davant els seus rivals. Sense haver de pagar res a ningú perquè li desenvolupés posicions ideològiques ni programàtiques ni tampoc massa assessors de comunicació, la manera de fer de Trump era dir-la molt grossa i convertir-se en el centre d’atenció dia sí, dia també. Aquesta és la posició preferida de Trump, la de major atenció mediàtica i pública, abans des del sector dels reality shows i ara a la política (la diferència és major o menor depenent de com s’ho miri cadascú). En unes eleccions digitalitzades i seguides al segon via Twitter, ell era el centre de tota mirada. Poc a poc, a mesura que anaven caient com mosques (o com candidats demòcrates del 2020) els seus rivals, Trump es va fer amb la corona del GOP. Arribat el novembre, i contra tot pronòstic, va guanyar a Hillary Clinton i es va convertir en el 45è President dels Estats Units d’Amèrica.

El candidat Trump va esdevenir president Trump, i amb aquest canvi va arribar una certa moderació intermitent que molts havien esperat. La narrativa inicial i molts dels comentaris incendiaris que es van fer en campanya han minvat notablement des que Trump ocupa la Casa Blanca. Però ningú no ho pensaria pas llegint només les portades dels diaris o els teletips dels mitjans. Heus ací el problema a què es feia referència al principi de l’article: si Trump té mil cares, una d’elles és la que en els darrers tres anys ha estat criticant l’esquerra de tots colors a Occident. Un Trump diabòlic, racista, que pensa cada nit com fer la vida impossible a minories i minyons no acompanyats.

Però aquesta no és la única cara del president. Tot i que que una observació desapassionada veuria la victòria trumpista com un cop de puny a la taula per part d'aquells que van quedar oblidats durant molt de temps, s’ha preferit dins d’alguns sectors crear un home de palla continu. Qualsevol mal pot ser atribuït a aquest bruixot que viu a Washington D.C., sempre i quan ens permeti mantenir-nos en la fantasia de creure que la seva victòria va ser un error insignificant i excepcional per part d’una colla d’ignorants i que una correcció al 2020 serà suficient per deixar enrere, ja permanentment, els qui van dur a Trump a la presidència.

Però no sembla que això sigui tan fàcil. Les enquestes mostren una popularitat molt similar a la d’Obama al 2011, amb una base energitzada i un president que és allà on vol ser. Davant dels conservadors evangèlics, ell n’és un. Davant dels obrers de Michigan, ell porta un casc de plàstic dur i els parla de tu a tu. Davant dels conservadors més intel·lectuals i formats, ell deixa fer als pocs treballadors que, fidelment, encara resten al seu costat. I lluny de fer cap mena d’esforç per apropar-se al 50% de la població que l’odia i el menysprea, Trump ha decidit ignorar-los per concentrar-se en el seu target principal. Amb ment d’home de negocis, Trump es dirigeix al 2020 amb un programa de mantenir la feina feta, amb més jutges confirmats que mai abans a la història, amb una economia que, sempre a l’ombra d’una probable recessió, està donant molt bons resultats, i amb una popularitat més que acceptable entre els seus.

No hi ha res guanyat, ni molt menys, però si Trump va aprendre quelcom a l'acadèmia militar va ser que un soldat mai no es rendeix—ni tan sols aquells que van demanar al pare una exempció per no anar a la guerra de Vietnam. Seran suficients les mil cares de Trump per poder convèncer un nombre de votants igual o superior que el de fa quatre anys? Tenim un any per descobrir-ho. Mentre esperem, ens queda sorprendre’ns contínuament davant la ataronjada figura que presideix els Estats Units d’Amèrica cada cop que digui una cosa amb què no estem d'acord. Intentant posar-nos a la pell del subgrup a qui vagi dirigida aquella partícula d’informació, podrem entendre no tant qui és Trump, sinó què és Trump per a cadascun d’ells.