Després d'uns mals resultats als caucus d'Iowa i a les primàries de New Hampshire, Andrew Yang no ha aconseguit fer arribar el seu missatge fora de les xarxes socials i ha decidit posar fi a la seva candidatura per aconseguir la nominació del Partit Demòcrata a les eleccions presidencials d'aquest any. Tot i així, la candidatura de Yang era una de les més diferents i aportava un missatge i una anàlisi únics dins del camp demòcrata. Repassem el seu perfil i la seva visió del país.


La majoria dels americans que van votar per Donald Trump en les passades eleccions presidencials tenien una característiques molt concretes: eren homes, blancs, empobrits i sense estudis universitaris. Els nord-americans sense grau universitari han augmentat més d’un 10% des dels anys noranta, el seu atur ha crescut més d’un 7%, i el seu sou ha caigut un 20%. Tal com deia una enquesta de Rand, el 86% dels votants de Trump entenien que els votants com ells “no tenen res a dir sobre les accions del govern”. Senten que ni tenen veu ni estan representats en el sistema polític actual.

Molts d’aquests americans viuen de la indústria, un sector que en les darreres dècades ha estat fortament afectat per l’enorme competència que ha suposat la globalització, i a causa de l’automatització d’una part molt important de les feines d’aquest sector econòmic. En els últims 50 anys, el percentatge del PIB que representa el sector manufacturer ha passat del 27% al 12%. El volum de producció va caure més d’un 10% durant els anys de la gran recessió del 2007, i no hi ha hagut -ni hi ha- cap mostra de recuperació a mesura que l’economia torna a créixer. I la dada més important: el nombre de persones treballant en aquest sector ha disminuït un terç, especialment en “swing states” com Michigan, Ohio, Wisconsin o Iowa, on Trump va aconseguir guanyar la presidència.

Qui ha entès la magnitud d’aquesta tragèdia és Andrew Yang, un fill de taiwanesos que van venir a Estats Units a la recerca d’una vida millor. La seva mare era una administrativa i el seu pare es va criar en una granja de cacauets, però amb el temps va arribar a doctorar-se en Física a Berkeley. L’ara candidat a la presidència va créixer en els suburbis del comtat de Westchester a Nova York, en una infància que ell mateix descriu com a trista i moixa. Va dedicar-la a llegir ciència ficció i Herman Hesse, a escoltar Pearl Jam i Soundgarden, a jugar de forma decent al tenis i a destinar molt de temps al famós joc de rol “Dungeons and Dragons”. De forma breu també va pertànyer a l’estètica gòtica. Durant els estudis a l’escola a New Hampshire, a l’institut i a la Universitat –on va estudiar econòmiques i ciències polítiques- va patir insults i assetjament racista. Amb el temps, però, va començar a guanyar confiança perdent pes i forçant-se a tenir cites. Amb els anys s’ha convertit en emprenedor, i fundador de Venture for America, un fons de capital de risc que busca revitalitzar les ciutats de la zona afectades pel declivi industrial encoratjant els emprenedors a traslladar-se a aquestes zones i començar-hi un negoci.

Andrew Yang i la seva família el dia de la seva graduació .

Però  Yang ha volgut anar més lluny, i va decidir presentar-se per a president del seu país. Tot i no tenir experiència prèvia en aquest món, té una visió de la societat, l’economia i el sistema polític molt clara. Es presentavs com l’antítesi de Donald Trump, “l’asiàtic a qui li agraden les matemàtiques”, i sosté que l’èxit de Trump es deu a saber llegir correctament quins eren els problemes d’una part molt important de la societat americana, deixada de banda durant les últimes dècades, tot i que les solucions -proposades pel llavors candidat republicà- no són les adequades. Trump ofereix proteccionisme i un intent de retorn a un passat que no té en compte els canvis econòmics, socials ni ecològics que ha viscut el país. En canvi, Yang deia tenir una visió alternativa fonamentada en una transició cap a un “capitalisme més humà”. La primera, més important, i segurament única proposta coneguda pel gran públic per dur a terme aquesta actualització del sistema econòmic que proposava Yang, és el que ell anomena el “Freedom Dividend”. Una versió de la renda bàsica universal, que consisteix en dotar de 1000 dòlars cada mes, a cada americà major de 18 anys, independentment del seu nivell de renda o la seva situació laboral. Segons Yang, aquesta és una mesura que permetria als americans no preocupar-se de pagar les factures, iniciar un projecte empresarial, ser més creatiu o dedicar més temps als seus éssers estimats. Tot i la falta d’un pla ben detallat sobre com finançar la proposta o l’absurditat que suposa veure a Bill Gates rebent la mateixa quantitat de diners que algú a l’atur, la mesura estrella de Yang està guanyant cada cop més adeptes i sembla estar triomfant especialment en el món techie, fins al punt d’haver rebut el suport de grans magnats tecnològics com Elon Musk o Mark Zuckerberg.

Més enllà de la renda bàsica universal, Yang ha donat suport a moltes de les reivindicacions progressistes compartides per la resta de candidats demòcrates. Està a favor d’ampliar Medicare a tota la població, d’incorporar una càmera a tot agent de policia i de rebaixar l’edat legal de vot als 16 anys.  Amb ell al capdavant, el govern dels Estats Units hagués limitat les legislatures dels congressistes a 18 anys, hagués dotat cada ciutadà americà de 100 “dòlars democràtics” per donar al candidat de la seva preferència durant les eleccions, i també tenia intenció de donar cobertura a l’assessorament financer i matrimonial de forma gratuïta. També s'ha mostrat favorable a legalitzar la marihuana i a indultar els qui que són a la garjola per delictes relacionats amb aquesta droga que hagin estat comesos sense violència.

Yang ens ha tingut acostumats a declaracions on es posicionava sobre una gran quantitat de temes a les seves xarxes socials, entre ells la circumcisió. El candidat asiàtic s’hi va mostrar contrari, i més tard va aclarir la seva posició en una entrevista a The Daily Beast. Hi va deixar clar que comparteix la idea que un doctor no hauria de tallar mai la pell exterior d’un penis, comparant-lo amb extreure un dit o un llavi d’un infant masculí. Si bé també va declarar que no prohibiria aquesta pràctica, sí que promouria des de l’administració una campanya informativa perquè els pares siguin conscients que la circumcisió és una pràctica que no té efectes en la salut dels seus fills.

La seva presència a la xarxa no li ha servit únicament per mostrar públicament els seus posicionaments polítics: per Yang i el seu grup d’incondicionals activistes, que s’agrupen sota el nom de #YangGang, internet també ha estat la via per recaptar fons o mostrar la personalitat del seu candidat. Amb un humor molt particular -i un arsenal de mems, GIFs i tuits enginyosos- han aconseguit que un asiàtic a qui li agraden les matemàtiques, l’oposat a Donald Trump segons la seva campanya, estigués recaptant el doble de donacions que molts del seus rivals.

Aquesta forma d’encarar l’ús de les xarxes socials, pròpia d’un milennial, no només li ha servit per guanyar-se el públic més jove sinó també per arribar a una sèrie de votants de Trump desencantats amb com ha actuat l’actual president al capdavant de l’executiu.  Yang va començar a ser conegut entre l’alt-right, quan aquest va ser entrevistat al podcast de Joe Rogan. Aquesta aparició en un dels llocs més sagrats d’internet li va valer la simpatia d’una part de l’alt-right a partir d’aquell moment. La proposta de la renda bàsica universal allunyava cada cop més els supremacistes blancs del Trump Train i els apropava a la #YangGang. Veien els 1000 dòlars mensuals com la millor via per aconseguir una situació de segregació racial. Segons ells, la proposta estrella de Yang crearia un món en què la segregació racial no tindria sentit perquè ningú hauria de marxar del “seu” territori. Els negres tindrien els diners per quedar-se a l’Àfrica, els europeus per tornar a Europa o els asiàtics com Yang no haurien de sortir del seu continent. Aquesta lectura de la mesura de renda bàsica universal va propiciar el sorgiment de multitud de mems positius sobre Yang, i molts d’altres articles a les xarxes i en portals icònics del supremacisme blanc com Occidental Dissident o d’altres directament neonazis com The Daily Stormer.


Yang va rebutjat el suport d’aquest grup, però, com bé diu Richard Spencer, un dels supremacistes blancs més coneguts del país, el candidat a president no podia evitar que ell i els seus companys fessin activisme per ell o li recaptin donacions.

Tot i ser un candidat que no tenia com a primer objectiu aconseguir la nominació del seu partit per ser el candidat a president, sinó el de col·locar unes idees i uns conceptes en el debat públic demòcrata i, de fet, del públic general, ha aconseguit superar candidats amb molta més experiència i amb càrrecs amb molta més projecció. Fora d’aquesta polèmica, el repte que afrontava Yang era el de superar la frontera de l’entusiasme digital i traspassar l’engrescament a la realitat, objectiu que no ha aconseguit i que ha acabat amb la finalització de la seva aventura presidencial.