L’huracà Trump va fer caure totes les capes de pintura de la política americana. A demòcrates i republicans moderats els sulfura que aconseguís “profanar” l’ordre i rebentar-ne les normes amb impunitat, i lamenten que, amb ell, la figura presidencial hagi perdut el paper de brúixola ètica que Obama va esprémer tan bé. La recepta de l’expresident passava també per ostentar certa elegància, un carisma desbordant i la capacitat de fer que la gent li atribuís professionalitat i rigor. Hillary es pensava que només fent veure que podia reproduir el mateix esquema en tindria prou contra un rival groller, rude i que basava la seva campanya en l’insult i la divisió. I va pensar en Cory Booker com el seu candidat a vicepresident, encara que l’acabés descartant, perquè creia que podia compensar la nul·la autoritat que el seu historial li cedia per encarnar cap lideratge moral.

Booker és justament conegut per la seva narrativa moralista i sermonal: baptista fervent, tendeix a sepultar la teca política amb diàtribes que repeteixen en espiral lliçons i sentències sobre l’amor, la bondat i la decència. Defineix els Estats Units com la “manifestació física d’una enorme conspiració d’amor”, com si fos Paulo Coelho o un gurú espiritual, i proposa les mateixes receptes que probablement proposarien ells: “ens cal una empatia coratjosa i no només tolerar-nos sinó estimar-nos, perquè és la manera de dir-nos que ens importem”. Abracadabra.

I ho fa com si aquesta lògica de classe de P3 fos una solució per al malestar de les classes populars tan llaminera com la dialèctica visceral de Trump. De fet, avui que és ell qui vol batre el magnat, sembla que presentar-se com l’alternativa ètica al president sigui el seu únic incentiu per contrarestar el debat d’idees intern del partit, on certament no té res a pelar, i, el que és pitjor, com l’única arma per destronar Trump. Un dels cors sociològics del seu missatge és que cal fer entendre als treballadors blancs que “comparteixen el mateix dolor” que ell llegeix als immigrants i als treballadors negres del seu barri obrer de Nova Jersey. Que s’assembla a un intent d’anàlisi però no és més que una pirueta per no dir-se que aquest “dolor” és opressió de classe.

Booker és, des de fa molt de temps, un nom de futur que espera el seu moment. 50 anys, estudiant de Yale, Oxford i Stanford, fiscal de formació, solter, vegà, exesportista d’elit, fill dels primers directius negres d’IBM (una de les empreses informàtiques més importants del món), i criat en un barri suburbial i conflictiu de Newark, una ciutat mitjana de Nova Jersey de què va ser quatre anys regidor i, vuit, batlle, abans d’esdevenir senador. Una façana amb poques esquerdes, perquè són totes a l’estructura. És un comunicador entusiasta, descarat, xerraire i mecànicament optimista. Un home públic extravertit que, gràcies a un ús modern i acrobàtic de Twitter (i a interessos que tractarem més tard), gaudia d’una presència mediàtica interestatal amb què la majoria de senadors somiarien quan ell era només alcalde.

Però no és precisament un tret que li jugui a favor. Ans al contrari: és un perfil tan intens en expressivitat, tan abrasiu i cabalós en el discurs, tan nerviós, rialler, tan ostentós i bromista que aclapara, i en lloc de magnetisme només obté una mena d’incomoditat aliena que es tradueix en desconfiança i més tard en desconnexió. Quan parla de política més aplicada, a més, ho fa amb to de capellà, com si llegís una epístola paulina abans de fer combregar la gent, i això ho agreuja. La crítica que més li ha arribat del gran públic, de fet, és que el veuen fals, forçat, robòtic. I és un retret que l’ha acompanyat tota la vida, i que comparteix amb Clinton.

Per si no n’hi hagués prou que el carisma d’un polític sembli liofilitzat, Booker encara té un altre problema. Només cal gratar una mica la consistència del seu discurs per adonar-se que tot és més dubtós i aigualit del que sembla, quan no mentida. Una enquesta de la prestigiosa revista Business Insider va esbrinar que l’electorat demòcrata situa Booker com un dels tres candidats més esquerrans del partit, juntament amb Warren i Sanders, i, en efecte, ho podria semblar. És partidari del Green New Deal; vol una reforma exhaustiva, moderna i tolerant del codi penal; promou una reforma més inclusiva de les lleis d’immigració; va donar suport al matrimoni homosexual molt abans que Obama; està a favor de la legalització de la marihuana i de l’avortament; ha estat molt dur contra la brutalitat policial; advoca per indemnitzar els descendents d’esclaus (com ell mateix); i vol prohibir les armes d’estil militar als civils. Però no tothom qui duu xurriaques és carreter. Ningú pot ubicar Cory Booker més enllà del centre-dreta.

Anem a pams i agafem, per exemple, la salut. El candidat va anunciar primer que donava suport al Medicare For All, la proposta estrella del socialista Bernie Sanders, que implicaria suprimir la sanitat privada als Estats Units i substituir-la per un model íntegrament públic. Fa pocs mesos, però, va puntualitzar que no eradicaria la sanitat privada sinó que promouria una mena de sistema mixt. La posició de Booker en aquests assumptes fa temps que és una nebulosa. Un parell d’anys enrere va sorprendre tothom votant en contra d’una proposta de llei promoguda pel mateix Sanders i per la senadora Amy Klobuchar que hauria permès una rebaixa molt significativa dels preus de les importacions canadenques de medicaments prescriptius. La insulina costa 300 dòlars als Estats Units. Al Canadà només en costa 30.

L’explicació és molt fàcil: Cory Booker és un candidat de laboratori, dels favorits de farmacèutiques i elits empresarials. Al cicle electoral del 2014, Booker va ser, d’entre demòcrates i republicans, ni més ni menys que el major destinatari de donacions provinents de Wall Street. I només un senador rep més diners de les farmacèutiques que ell: Mitch McConell, líder de la majoria republicana. Per defensar-se de les crítiques que tenia el cul llogat, Booker va tenir l’exorbitant cinisme de retreure a Sanders i Klobuchar que la seva proposta de llei es quedava curta.

El flirteig de Booker amb les altes esferes va començar vora el 2000, quan només era regidor i els mitjans del seu estat ja li començaven a riure les gràcies. Ell va ser molt hàbil d’aprofitar aquesta caricatura de servidor públic que queia bé i es donava als seus veïns i de fer-la compatible amb servir els interessos privats, treballant colze a colze amb les empreses per, anys més tard, quan fos alcalde, fomentar-ne la inversió a la ciutat. I així va saber rendibilitzar un discurs que ha acabat calant en la política occidental contemporània: superar els partits, superar les diferències ideològiques i treballar pel bé comú, com una marca buida i abstracta que tothom sap com s’omple.

L’exemple més vibrant d’això és la relació que tenia amb el popular governador de Nova Jersey, el republicà Chris Christie, de qui sovint va semblar el gosset falder. Una de les primeres mesures de Christie va ser limitar l’impost sobre béns immobles (tradicionalment conflictiu a Nova Jersey), obligant així els ajuntaments a retallar. Mentre els legisladors demòcrates del seu estat feien públic el pla de resposta al governador, Booker va aparèixer amb Christie per televisió donant suport a la mesura sense ni tan sols haver-ne avisat els seus regidors.

Cory Booker amb Chris Christie el 2013 / Tim Larsen

Era una jugada evidentíssima. Wall Street, que donava de menjar tant a Christie com a Booker, ninetes dels seus ulls, estimava molt més el governador que l’alcalde, molt més el republicà pur que el liberal tenyit de progressista, i Booker ho sabia, i entenia perfectament que, si mai volia ser el preferit, primer havia d’obeir l’hereu. La dinàmica es va repetir durant l’era infausta que van compartir mandat, però el que hem explicat n’és el cas més flagrant, el que més clarament mostra la volubilitat de la lleialtat política de Booker, i com és capaç d’adaptar-la sense vergonya al seu propi interès, que és i sempre ha estat d'acontentar les elits econòmiques que el podien apadrinar, botir i propulsar.

Aquest és, dèiem, el cas més miserable, però ni de bon tros el més famós. El 2012, Mitt Romney, rival d’Obama a les eleccions, es venia com l’home de negocis eficaç que havia creat més de 100.000 llocs de treball. La veritat era un xic distinta: des de Bain Capital, l’empresa de capital d’inversió que havia dirigit, ell i els seus socis es dedicaven a comprar negocis inviables, explotar-los tant com poguessin, embutxacar-se’n els diners i, després d’haver-los promès l’oro i el moro, acomiadar-ne els treballadors. L’exemple més escandalós és el de GST Steel. Romney i el seu equip la van dur a la bancarrota poc després d’adquirir-la, un cop se n’havien beneficiat dotze milions d’euros, i van enviar al carrer 700 treballadors. I l’equip d’Obama, esclar, va fer córrer un anunci on diversos testimonis explicaven el cas. El republicà es va protegir argüint que, quan GST Steel va fer fallida, ell ja no treballava a Bain Capital, però un nombre ingent de memoràndums proven que mentia. Doncs bé, Booker va ser convocat en representació d’Obama, en un moment delicadíssim per a la seva campanya, al cèlebre programa Meet the press. I l’aleshores alcalde de Newark va proferir que els atacs del president a Romney eren “repugnants per als americans” i que “ja n’hi havia prou d’atacar el capital d’inversió”. I així, tot i fer tremolar la campanya del seu partit, seguia col·leccionant simpaties de les grans fortunes. Una bruta suma de reminiscències de deslleialtat i contradiccions que consoliden la falta de confiança que la gent sol tenir amb Booker.

Una altra taca a la seva projecció esquerrana. Booker té un historial diàfan contra l’escola pública: fa 21 anys que prova de desmantellar-la. El 2011 va declarar que “les desigualtats a Amèrica no les provoca la cobdícia d’uns quants capitalistes sinó un sistema educatiu fallit”. Certament, l’educació als Estats Units no funciona: els professors estan mal pagats, les escoles infrafinançades i els sindicats descontents. Però el pla que fa anys que Booker publicita arreu no és revertir la situació sinó apostar pel model alternatiu, el de lliure elecció, l’arquitecta del qual és Betsy DeVos: l'ultraconservadora secretària d’Ensenyament i el membre més ric de l’administració Trump, farcida de multimilionaris. Booker era pràcticament el seu fillol polític fins fa dos anys.

Un dels dos puntals del model Booker-DeVos són els xecs escolars (school vocuhers), i això és, dit ràpid, un fons reservat per a l’escola pública que l’estat dona a famílies que compleixen certs requisits perquè costegin una educació privada per als seus fills, molt sovint en centres religiosos, vulnerant així la separació constitucional entre església i estat. L’altre puntal són les charter schools, escoles públiques que es gestionen privadament i que, per tant, estan exemptes de seguir una importantíssima quantitat de normes, controls i regulacions legals. Les crítiques: és un sistema perniciós i segregador perquè, com que no tothom pot optar ni als xecs ni a les charter, i com que el finançament és públic i el destinatari és privat, el sistema danya encara més la situació precària de les escoles públiques que fan aigües, en lloc d’ajudar-les amb la descongestió, que n'és teòricament el propòsit. En el cas de les charter, a més, l’índex d’abandonament docent és molt elevat (ha arribat a cotes anuals d’un 40%) i això es deu sobretot a massiva fallida d’aquests centres, majoritàriament per raó de falta de finançament. I per si fos poc, està sobradament acreditat que ni els xecs ni les charter no milloren el rendiment escolar dels seus estudiants i que en algunes regions l’empitjora.

Booker, en una comissió al senat / Jose Luis Magana

Els activistes i sindicats de professors, que són, de fet, l’amenaça contestatària més gran per a Booker, critiquen sovint que aquest model facilita que els multimilionaris i les grans empreses, inversors molt recurrents de les charter schools, desgastin l’ensenyament públic per desviar-lo cap a un model basat purament en la formació empresarial i de negocis. I els enfurisma, a més, el fet que el 95% de charters no tenen presència sindical perquè els inversors l’obstaculitzen i la persegueixen, i mentrestant maltracten laboralment els seus mestres, amb sous indignes i llargues jornades laborals que no supervisa ningú.

Booker és, des de fa dues dècades, un dels defensors més reconeguts d’aquest model i això, esclar, és molt rar en un demòcrata. De fet, ell mateix va reconèixer que, si va poder fer fora de la batllia de Newark un popular republicà, va ser perquè molts donants conservadors van saber valorar en ell “un demòcrata dient la veritat sobre l’educació”. Quan Booker va esdevenir alcalde amb el propòsit de “convertir Newark en la capital nacional de les charter schools”, els estudiants que hi cursaven eren menys del 10%. Ara, en l'era post-Booker, van camí del 40%. El 2010, l'ara candidat va convèncer Chris Christie i Mark Zuckerberg, el fundador de Facebook, perquè financessin un projecte caríssim per instaurar aquesta mena d’escoles a la ciutat. Els 100 milions de dòlars que s’hi van destinar no han servit per a absolutament cap millora ostensible. L’únic llegat és que la ciutat ha perdut la capacitat de regular l’educació dels seus propis infants i joves, i que els sindicats de professors, desposseïts de tot poder i capacitat d’acció, odien Booker. Per això el senador va haver de fer-se el longuis durant les massives protestes que gairebé impedeixen la nominació de DeVos, i va votar en contra de la seva padrina.

La resta del seu llegat com a alcalde tampoc no és tan resplendent com la seva promesa eterna i tentinejant. Malgrat una meritòria dràstica caiguda dels crims per arma blanca i dels homicidis durant el seu primer mandat, en el segon va perdre la majoria: va ser incapaç de negociar res amb els sindicats policials i va haver d’acomiadar 167 agents, va ser incapaç de tirar endavant les seves mesures econòmiques, el pressupost no ho podia cobrir tot i l’índex de criminalitat va acabar repuntant fins a les xifres amb què Booker es va trobar quan va arribar a la batllia. I tot el que no és això, és el ressò de la seva relació servil i sutjosa amb Christie.

Avui Booker té forma d’una joguina trencada, d’una estrella que va anar erigint-se al cel durant massa temps perquè que ho feia sense rumb. I perquè, al selvàtic i frenètic terreny de la política americana, per molt d’esforç que esmercin les elits a confeccionar un personatge que manant els obeeixi, sempre preferirant les corrents del pragmatisme que no pas cap risc absurd. És abrupte el camí i si vols arribar a remenar les cireres, has de calcular els tempos amb una precisió felina. T’han d’ajudar l’atzar, l'habilitat, i t’ha d’entronar el poder real. Però si la sort -i la gent- regalen el moment a un altre i no tens prou talent, ni carisma, ni projecte, el poder t’abandona. És probable que Booker pugui viure molts anys de la política. És probable que en sentim molt a parlar. Però només serà president si algun dia, anys enllà, és al lloc adequat en el moment adequat, més per fortuna que per mèrits propis.